El sistema públic de pensions espanyol és un sistema de repartiment. O dit d’una altra manera, la seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la ràtio entre beneficiaris i contribuents a la Seguretat Social.
La crisi i la demografia, entre altres factors, han fet que la xifra entre els uns i els altres hagi caigut d’1,8 persones amb 65 anys o més per cada 10 persones entre 15 i 64 anys l’any 1981 a una ràtio de 2,6 persones l’any 2011, una tendència que ara com ara continua a la baixa.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d'estalvi ideal per al teu futur
En l’últim Butlletí Econòmic del Banc d’Espanya dedicat a les pensions s’ha elaborat un quadre on es mostra com funcionen diferents sistemes de pensions públics al món i quins són els mecanismes d’ajust automàtics en cada cas.
A Espanya, en virtut de la Llei de Reforma de les Pensions, aquest ajust es realitza en funció de l’Índex de Revaloració (IR), que garanteix una pujada mínima del 0,25% (l’aplicada el 2014 i 2015) i una màxima de l’IPC més 0,5 punts, així com el Factor de Sostenibilitat, que començarà a aplicar-se cada cinc anys a partir del 2019 als nous pensionistes per ajustar l’import inicial de la pensió.
Aquest és el quadre del Banc d’Espanya sobre les pensions al món:
Segons la publicació del supervisor bancari, “en bona part dels països en què existeix un factor de sostenibilitat, la variable que genera l’ajust automàtic (en la pensió inicial, edat de jubilació o altres paràmetres del sistema) és l’increment de l’esperança de vida”.
El Butlletí Econòmic del Banc d’Espanya destaca els casos d’Itàlia, Letònia, Noruega, Polònia i Suècia, en els quals “les contribucions d’un treballador al llarg de la seva vida laboral s’acumulen en un compte fictici sobre el qual s’aplica un rendiment en funció de variables demogràfiques, econòmiques o totes dues, que determina el valor de la pensió en el moment de la jubilació”.
Ara bé, anem a casos més concrets sobre com són altres sistemes de pensions en altres punts del planeta. D’una banda, si ens centrem en el nord d’Europa ens trobem que països com Dinamarca, Finlàndia, el Regne Unit, Holanda o Suècia, entre d’altres, utilitzen règims de solidaritat que proporcionen una capacitat més gran als ciutadans per aportar directament o a través de les empreses.
A diferència d’Espanya, Grècia o Itàlia, entre altres punts del sud d’Europa, on el sistema de pensions és eminentment públic amb aportacions privades, als països del nord d’Europa esmentats anteriorment els propis treballadors trien si desitgen un sistema públic o un de privat, en funció del que considerin millor per als seus interessos.
En altres punts del planeta, com als Estats Units o Canadà, per exemple, les pensions públiques únicament cobreixen els casos de necessitat, mentre que la resta se centra en la iniciativa privada. A Xile, d’altra banda, el sistema públic de pensions va ser eliminat l’any 1981 i avui és totalment privat i obligatori. Molts països llatinoamericans segueixen aquest model, amb les seves variacions a cada país. Brasil, per contra, disposa d’un sistema de capitalització voluntari.
D’altra banda, així com als països de l’est europeu predomina el sistema de capitalització, al centre, concretament a Alemanya, el motor de l’eurozona, duen a terme una barreja entre el sistema de capitalització i el de repartiment (l’espanyol); quelcom semblant, si bé amb diferències, succeeix també a França i Bèlgica, per esmentar-ne dos exemples.
Finalment val la pena destacar que, segons l’últim informe de l’OCDE sobre pensions 2014, les generacions més joves dels 34 països que conformen l’organització “seran probablement les que més depenguin de les pensions privades quan es jubilin, excepte als països on les pensions privades ja fa força temps que hi operen”.
