Com funciona el sistema de pensions a Espanya?

Espanya té una de les pensions públiques més generoses del món desenvolupat, ja que la pensió mitjana equival aproximadament al 72% de l’últim salari, enfront del 46,3% de mitjana a la Unió Europea.

Això no obstant, mantenir aquest nivell suposa un repte demogràfic: avui només hi ha 2,3 treballadors per cada pensionista, lluny dels 5,3 de fa quatre dècades, i s’estima que cap al 2060 amb prou feines hi haurà poc més d’un cotitzador per jubilat.

Aquesta realitat fa que sigui més important que mai planificar la jubilació i complementar la pensió pública amb altres fonts d’ingressos. De fet, el model espanyol s’articula al voltant de tres pilars del sistema de pensions: un pilar públic i dos de complementaris privats, tal com permet la mateixa Constitució espanyola, que estableix que el nivell complementari de protecció social serà voluntari i de caràcter privat.

El sistema de pensions actual se centra en 3 pilars: el sistema públic de pensions, la previsió social empresarial (plans de pensions d’ocupació) i la previsió privada individual. Cada pilar compleix una funció diferent però complementària. Tot seguit, t’expliquem en profunditat cadascun d’ells.

Primer pilar: el sistema públic de pensions

El primer pilar és la pensió pública de la Seguretat Social, que constitueix la base del sistema de pensions a Espanya. Es tracta d’un sistema de repartiment intergeneracional: les cotitzacions dels treballadors actuals financen les pensions dels jubilats actuals.

Durant la vida laboral, tant el treballador com el seu ocupador aporten una part del salari a la Seguretat Social; amb aquestes contribucions es paguen les prestacions als pensionistes.

Com funciona el sistema públic de pensions a Espanya?

La pensió de jubilació de cada persona es calcula en funció del que ha cotitzat al llarg de la seva vida laboral (anys treballats i bases de cotització), de manera que es garanteix una certa proporcionalitat entre el que s’ha aportat i el que es rep.

A més, hi ha una xarxa de pensions no contributives per als qui, per diverses circumstàncies, no hagin cotitzat prou: aquestes prestacions, finançades via impostos, asseguren un ingrés mínim als ciutadans més vulnerables.

El sistema públic garanteix un nivell de vida bàsic per als més grans. Actualment, la pensió mitjana arriba a prop del 70-80% de l’últim salari, una de les taxes de reemplaçament més altes d’Europa.

Aquest primer pilar ha permès que moltes famílies espanyoles depenguin principalment de la pensió pública per a la seva jubilació. Tot i això, l’envelliment de la població planteja dubtes sobre la seva sostenibilitat financera a llarg termini. Cada cop hi ha menys cotitzadors per pensionista, fet que tensiona les arques de la Seguretat Social.

En les darreres dècades s’han impulsat reformes, amb incentius per allargar la vida laboral, canvis en el període de còmput i un sistema d’endarreriment progressiu de l’edat de jubilació, encaminades a equilibrar el sistema.

Tot i així, institucions com el Banc d’Espanya acostumen a advertir que seran necessàries mesures addicionals i fomenten que es reforci la previsió complementària. De fet, un estudi del Banc d’Espanya suggereix que les aportacions a plans de pensions d’ocupació poden ser un instrument útil per generar nou estalvi de cara a la jubilació, la qual cosa enllaça directament amb els pilars segon i tercer.

Segon pilar: els plans de pensions d’ocupació

El segon pilar del sistema de pensions el constitueixen els plans de pensions d’ocupació o previsió social empresarial. Són esquemes d’estalvi per a la jubilació promoguts per empreses, sectors o associacions, per als seus treballadors. En un pla d’ocupació, l’empresa (i a vegades també l’empleat) duu a terme aportacions periòdiques a un fons de pensions en nom del treballador, amb l’objectiu d’acumular un capital que complementi la seva futura pensió pública.

Aquests plans funcionen amb capitalització financera: les aportacions s’inverteixen en mercats financers al llarg de la vida laboral de l’empleat, i quan aquest es jubila, rep les prestacions (en forma de renda o capital) provinents d’aquest fons acumulat.

Els plans d’ocupació solen gaudir d’incentius fiscals i avantatges per a totes dues parts: les contribucions de l’empresa poden desgravar i no es consideren salari per al treballador a efectes d’IRPF, i els rendiments estan exempts de tributació fins a la jubilació, moment en què tributen com a renda del treball.

Incentius per a la previsió social i els plans d’ocupació

En altres països europeus, la previsió laboral complementària és molt més comuna (entre el 25% i el 90% d’empleats tenen pensions complementàries d’empresa). Això no obstant, a Espanya, amb la predominança del primer pilar i la manca de suficients estímuls o incentius fiscals, han fet que es quedin més estancats, deixant-ne fora autònoms i pimes.

En els darrers anys, el Govern ha tirat endavant reformes per impulsar aquest segon pilar. El 2022 es va aprovar una nova llei de plans i fons de pensions amb l’objectiu d’impulsar aquesta previsió complementària. Fruit d’això, s’han creat plans d’ocupació simplificats per facilitar que petites empreses i treballadors autònoms també accedeixin a aquests instruments col·lectius.

També s’ha plantejat la possibilitat de seguir exemples d’altres països, com l’autoadscripció per defecte, on els treballadors queden inscrits automàticament en un pla d’empresa i només en surten si ho sol·liciten, amb la qual cosa s’aconsegueixen altes taxes de participació. Amb passos com aquests, s’espera que més persones puguin complementar la seva pensió pública a través del seu lloc de treball.

El segon pilar busca implicar ocupadors i empleats en la preparació de la jubilació, repartint la càrrega amb l’Estat. Si bé la seva penetració encara és baixa a Espanya, el seu desenvolupament és clau per al futur equilibri del sistema de pensions i ja disposa de suport institucional: el mateix Banc d’Espanya i l’OCDE avalen el creixement d’aquests plans complementaris com a via per augmentar l’estalvi previsional i alleugerir la pressió sobre el sistema públic.

Tercer pilar: l’estalvi individual, plans de pensions privats i d’altres

El tercer pilar del sistema de pensions espanyol és l’estalvi individual per a la jubilació, és a dir, la previsió que cada persona efectua pel seu compte mitjançant productes financers de llarg termini. Aquí s’inclouen els plans de pensions individuals (PPI), les assegurances de jubilació, els plans de previsió assegurats, els fons d’inversió o altres formes d’estalvi destinades a complementar la pensió.

En essència, cada ciutadà pot (i ha de, en la mesura de les seves possibilitats) construir el seu propi “coixí” financer de cara a la jubilació, aprofitant incentius fiscals i l’interès compost a llarg termini.

Els plans de pensions individuals són el producte estrella d’aquest pilar. Funcionen de manera semblant als d’ocupació, amb la diferència que són contractats per particulars i les aportacions les duu a terme el mateix estalviador.

Aquestes aportacions, fins a un cert límit anual, es desgraven en la declaració de la renda, fet que suposa un estalvi fiscal important. A Espanya, el límit màxim d’aportació amb avantatges fiscals és actualment de 1.500 euros anuals, amb la qual cosa es busca redirigir els incentius cap als plans d’ocupació col·lectius.

En total, es calcula que uns 8 milions d’estalviadors a Espanya inverteixen en un pla de pensions individual per a la seva jubilació, cosa que demostra la consciència creixent sobre la necessitat d’estalviar per compte propi.

A més dels plans de pensions en sentit estricte, el tercer pilar inclou qualsevol altre estalvi destinat a la vellesa: des d’aportacions periòdiques a un compte d’estalvis, inversions en fons, immobles per a lloguer, fins a assegurances de vida-estalvi, etc.

La idea central és diversificar les fonts d’ingressos per a la jubilació, de manera que la pensió pública es complementa amb rendes procedents de l’esforç estalviador individual.

Cal esmentar que, quan arriba el moment de la jubilació, les quantitats acumulades en plans privats es poden cobrar en forma de capital únic o rendes periòdiques, i tributen fiscalment com a ingressos del jubilat (tot i que hi ha desgravacions especials, per exemple, per a rescats en forma de capital per aportacions antigues).

Conclusió

En resum, el sistema de pensions a Espanya descansa sobre tres pilars: el pilar públic garantit per l’Estat, i dos pilars complementaris, l’empresarial i l’individual, orientats a mantenir el nostre nivell de vida durant la jubilació. Entendre com funciona aquest sistema de pensions ens permet prendre decisions informades de cara al futur.

La situació demogràfica i financera ens convida a reflexionar: podrem mantenir el mateix nivell d’ingressos quan ens retirem només amb la pensió pública? Atès que les pensions públiques afronten desafiaments de sostenibilitat, confiar exclusivament en elles pot no ser suficient a llarg termini.

Per això, és convenient pensar en la jubilació amb temps i involucrar-nos en la nostra pròpia planificació financera. Mai és tard per començar a estalviar de manera privada, encara que sigui amb petites aportacions periòdiques. Cada euro estalviat avui, ben invertit, serà un suport per al demà.

Planificar i estalviar per a la jubilació no és només una recomanació financera, sinó una actitud de responsabilitat envers el nostre “jo” futur. Reflexionar sobre això avui ens permetrà gaudir demà d’una jubilació més còmoda, amb la tranquil·litat d’haver previst els nostres recursos amb temps. Recorda que el millor moment per començar a planificar la teva jubilació és ara.