Fa uns anys el lloguer de qualsevol bé no era gens comú; fins i tot, moltes vegades era més senzill comprar-se un pis que viure de lloguer. Ara, però, és fàcil trobar tot tipus de coses que es lloguen, des d’una casa al bell mig de la muntanya per passar uns dies amb la família fins a vestits de casament per a ocasions especials, passant per telèfons mòbils i dispositius electrònics. Però a l’hora de signar un contracte de lloguer, de vegades trobem que no són lloguers en ús o rènting, sinó un tipus de contractes més coneguts com a lísing. A continuació t’expliquem què és i quina és la diferència principal entre el lísing i el rènting.
Què és el rènting i què és el lísing
El rènting és un contracte d’arrendament durant un període de temps, normalment a llarg termini, encara que també hi ha contractes de lloguer de curt termini segons el bé que es llogui. A més, també en funció del producte es podran incloure algunes condicions en aquest contracte. Per exemple, en el cas del lloguer d’un cotxe t’oferiran unes condicions i segons aquest acord, hi haurà diferents característiques (quilometratge màxim, si les despeses de manteniment s’hi inclouen o no, etc.).
El lísing, conegut com a arrendament financer, és un contracte de lloguer amb una durada concreta, però que en acabar aquest termini s’ofereix l’opció de comprar el bé o renovar el contracte de lloguer. És l’usuari qui ha de decidir si accepta o rebutja la compra del bé que ha tingut arrendat temporalment. El lísing es pot dividir en dos tipus: lísing mobiliari (béns mobles com ara màquines, equips de treball, etc.) i lísing immobiliari (els coneguts béns immobles: locals comercials, terrenys industrials, etc.). Aquesta opció està més enfocada a la propietat que al bé en si, ja que posteriorment es decideix sobre la situació.
Fes la teva simulació: Descobreix el pla d’estalvi ideal per al teu futur.
Diferències principals entre rènting i lísing
Hi ha diverses característiques que defineixen per què són diferents aquests dos conceptes, però una de les principals i més clares és que el rènting és un sistema d’arrendament, mentre que el lísing és una forma de finançament.
Les condicions del contracte són una de les diferències més destacades. En els casos de rènting, l’empresa o el particular que subministra el bé es fa càrrec dels costos que pugui ocasionar la gestió. Per contra, en els contractes de lísing, regulats per llei, l’usuari que lloga és qui assumeix qualsevol risc, dret o obligació del bé arrendat.
Quant a qui pot contractar aquests serveis, un particular (ja sigui persona física o jurídica) pot contractar el rènting sense cap mena d’impediment. Tot i això, el lísing està destinat en exclusiva a autònoms i empreses.
Com que és una forma de finançament, el contracte de lísing ha d’estar formalitzat i signat a través d’una entitat financera de crèdit. A diferència d’aquest, la formalització del rènting només es pot dur a terme amb el consentiment mutu de les dues parts.
Una característica que diferencia el rènting i el lísing és que aquest primer no necessita cap inversió inicial. Per la seva banda, el lísing tampoc no necessita un gran compromís de capital únic per poder accedir-hi.
Si entrem en tema de fiscalitat, es podran veure les diferències que hi ha entre el lísing i el rènting en aquesta matèria, la desgravació d’impostos funciona d’una manera diferent en tots dos casos. A efectes fiscals, el lísing és un sistema de finançament, per la qual cosa s’inclou dins de l’actiu immobilitzat i en el passiu de l’empresa.
Per la seva banda, s’entén que les quotes en els casos del rènting són una despesa més de la persona/empresa en qüestió i es desgraven a la declaració trimestral de l’IVA. Si els autònoms fan servir algun dels béns llogats per dur a terme la seva activitat laboral, es podran deduir el 100 % de les quotes de rènting a la declaració de l’IRPF i el 50 % de l’IVA suportat.
Quin dels dos convé més?
Ara que ja sabem què diferencia aquests dos termes, la pregunta que sorgeix és què convé més. La majoria dels casos de rènting i lísing es dona al sector automobilístic i immobiliari.
El lísing és una opció encertada per a totes aquelles persones que vulguin posseir el producte en qüestió un cop acabi el contracte inicial. Aquest primer contracte d’arrendament temporal beneficia aquelles empreses (recordem que un particular no pot accedir als contractes de lísing) que estiguin disposades a assumir el cost i el risc de la propietat que posteriorment pot adquirir. En canvi, si com a empresa o particular, volem arrendar un bé o producte durant un període curt de temps, el rènting seria la millor opció; a més, no haurem d’assumir els possibles riscos que suposa un lísing.
Malgrat tot, no es pot determinar si un dels contractes convé més que l’altre perquè tots dos tenen avantatges i desavantatges que cal tenir en compte. Per decidir quin és millor, caldrà estudiar cada cas, ja que dependrà de diversos factors: si és un particular, empresa o treballador per compte propi; el tipus de bé que s’adquireix, durant quant de temps es voldrà llogar i un llarg etcètera. És important valorar amb cura els beneficis i els costos de cada operació i, si cal, buscar l’ajuda d’un professional financer abans de prendre la decisió final.
