Per Patricia Ramírez.
La vida té una part injusta que tard o d’hora et tocarà… ens tocarà. Ningú no se’n deslliura. Tenim tendència a associar, equivocadament, que ser una bona persona és sinònim de tenir una vida justa, però no és així. El destí, la sort, la bona i la dolenta, la intervenció de terceres persones, etc., també exerceixen papers protagonistes en les nostres vides.
És complicat encaixar la idea que t’hagis de responsabilitzar del deute que et deixa un soci mala persona, que hagis de passar el dol de la separació de qui t’ha estat infidel i t’ha traït, haver de superar moments durs en un acomiadament, la malaltia d’un fill o la teva pròpia. La vida té pedres i té flors i hem d’estar preparats per afrontar-les.
Sabies que el teu estalvi també pot ser responsable?
Davant aquestes situacions, el fet de lamentar-se, queixar-se, plorar o actuar amb victimisme no ens retornarà el que hem perdut. Tan sols ens farà sentir amb poc control, com titelles en mans del destí. En canvi, sí que pots aprendre a gestionar aquest moment des d’altres recursos que et proporcionaran més control. Potser no sobre el que ha passat, però sí sobre la teva gestió del que ha passat.
- Accepta la part que no depèn de tu.
Acceptar significa deixar de lluitar contra allò que no té remei des de la teva capacitat de control. Acceptar no vol dir pas que t’agradi, que deixis d’esforçar-te en altres àrees o que t’hagis de resignar. Significa deixar d’invertir esforç en una cosa que ara no pots controlar.
- Actua i pren el control.
Encara que no tinguis control sobre la globalitat de la situació, potser sí que pots controlar el fet de deixar de parar-hi atenció. Per més dura que sigui la situació, sempre hi pots fer alguna cosa.
- Fes interpretacions positives i racionals.
No ets la víctima de tot, no tot està en contra teu, no et mereixes el que està passant, no ets pitjor persona, això no és cap càstig. Senzillament és la vida, amb les seves pedres i amb les seves flors. No personalitzis, només et causarà dolor. Molta gent pateix i cadascú té les seves coses. No ets pas la víctima, n’ets una més. El victimisme tan sols et portarà incapacitat per controlar el que sí que és controlable.
- Normalitza la teva vida.
Molta gent, quan pateix algun fet inesperat, trenca de seguida les seves rutines. Això els porta a estar més descontrolats. No abandonis la teva rutina. Normalitzar la teva vida és agafar control i focalitzar l’atenció en allò que suma. Ve de gust plorar, deixar d’esforçar-se, deixar d’anar a treballar, tancar-se… però no convé. Convé desfogar-se i expressar el que se sent. No es tracta de menystenir les emocions. Però es tracta que sigui un acte depuratiu, no per recrear-te en tu mateix i en el teu dolor.
- Centra’t en els altres.
Sempre hi ha gent al voltant que et necessita. El psiquiatre Viktor Frankl, víctima dels nazis als camps de concentració, deia que “he trobat el significat de la meva vida ajudant els altres a trobar en les seves vides un significat”. Centrar-te i ajudar els altres pot ser enormement gratificant.
Relativitzar és una eina molt saludable, permet posar en perspectiva els nostres problemes. El que avui és tan important, també ho serà demà? Això que no em deixa dormir, això de què em queixo, realment mereix aquesta atenció per part meva? Hi ha gent, sobretot propera, que estigui pitjor que jo?
- Busca suport i benestar.
Envolta’t de gent que t’inspiri, que t’alegri, que sumi. La vida, al marge d’aquest episodi, continua. Com més aviat t’orientis al plaer i provis de tenir una vida plena, abans sortiràs de l’atzucac. Ja sé que quan es tenen problemes, problemes grossos, no estem per orgues. Però deixar de riure, tancar-se en un mateix o mostrar-se irritable amb els altres, t’allunyarà dels teus i t’amargaràs. Aquesta tampoc no és la solució.
Les adversitats formen part de la vida. Seria més fàcil aprendre a conviure-hi que no pas desitjar no patir-ne.
