Els nostres pitjors enemics emocionals no solen ser fora, rondant pel carrer. Acostumen a viure dins nostre: les pors, els pensaments limitadors, les creences dogmàtiques de com t’hauries de comportar i com hauries de ser i, sobretot, les constants valoracions sobre tu mateix. Et passes tot el dia jutjant tot el que fas i deixes de fer. Moltes persones pateixen angoixa i frustració a la feina i en la seva vida personal i social perquè tenen la sensació que el que fan mai no és prou perfecte, que es podria haver millorat, i se’n senten culpables. Culpables per detalls que els altres mai no serem capaços de percebre.
Però… som al juliol i és el mes de l’estiu. El mes en què molta gent comença a plantejar-se les vacances. Te’n pots anar tu de vacances o pots engegar a passeig el teu crític interior. Comencem per aquest pas.
Sabies que el teu estalvi també pot ser responsable?
Perquè el teu crític interior s’agafi, no uns dies de descans, sinó tota la vida, necessites:
- Dir adéu al perfeccionisme i l’exigència.
T’exigeixes el que ningú no et demana: ni els teus fills, ni la teva parella, ni tan sols a la feina. Donar més no és donar el millor. El teu valor com a persona no depèn del teu nivell de perfeccionisme. La part més fosca de voler ser perfecte és que t’has marcat un objectiu inassolible. Ningú no és perfecte, i tu, tampoc. Ni ho ets ni ho seràs.
- Treballar l’acceptació.
Un cop decideixes ser com el comú dels mortals, cal acceptar que no tot surt com ens agradaria. Perquè no treballem i vivim sols. Hi intervenen altres persones i altres variables. Accepta la part que no pots controlar. Accepta aquesta ruptura i deixa de buscar fins a quin punt tu podries haver fet les coses d’una altra manera, fins a quin punt tu has comès un error com a persona. No sempre ets responsable del que passa. Accepta-ho sense més ni més, sense donar-hi més voltes.
- Centrar-te en la versió positiva i competent de tu mateix.
És impossible no tenir aspectes de nosaltres que ens agradin, fins i tot que ens encantin. Però a vegades passen desapercebuts perquè tens tota l’atenció posada en allò que detestes. Detestes i critiques la teva manera de relacionar-te, el teu físic, la teva lentitud a l’hora de prendre decisions. Et critiques per molts motius. Recorda-ho: la crítica no soluciona, només t’afebleix.
- Entrenar el teu potencial.
No ets les teves febleses, ets el que pots fer amb elles. Tots tenim capacitat de modificar el que no ens agrada. No hi estem obligats, ni a ser perfectes. Però sí que hem de saber que la motivació i la nostra capacitat d’aprenentatge ens permeten modificar maneres de comportar-nos, pensar i sentir que ens poden fer mal o que no ens agraden de nosaltres. Desterra definitivament el “jo sóc així” com a justificació.
- Parlar-te amb respecte.
Implica tractar-te amb el mateix afecte amb què tractaries algú a qui admires, aprecies o estimes. O és que potser no t’estimes a tu mateix? Doncs mereixes el mateix tracte compassiu i condescendent. Tractar-te amb amabilitat no implica deixadesa, tan sols implica parlar-te amb respecte.
- Modificar creences rígides de com haurien de ser les coses.
Des de petits anem generant una sèrie d’esquemes rígids de com hauria de ser el món. Esquemes que es configuren a través de l’educació que rebem i del que anem decidint que és bo o dolent per a nosaltres. Aquests esquemes moltes vegades esdevenen exigències que expressem en termes de “caldria”, “hauria”, “sempre, mai”. L’exigència ens porta a no deixar-nos-en passar ni una, i quan no som capaços de complir-les, ens sentim culpables. Intenta reconvertir les teves creences en “seria genial”, “podria”, “a vegades”.
- Anant jo calent… me’n ric del crític interior.
Passar una mica de les coses va d’allò més bé per a la pau interior. Realment això és tan important? Ho serà també demà? Segur que no. El que no és important no mereix que hi perdis el temps i la teva pau.
Tothom té dret al descans, fins i tot el teu crític interior.
