Tot i que l’esperança i la qualitat de vida cada vegada són més grans, tard o d’hora arriba un moment que els éssers estimats ens diuen adéu. A vegades tenim la sort de poder preparar-nos per a aquest moment. Això vol dir poder gaudir de la persona, recordar, resoldre conflictes i mostrar-los tot el nostre amor i afecte. Però altres vegades ens agafa de sobte. Un accident, una mort sobtada, la distància… El desenvolupament del dol dependrà en gran manera de com hem gestionat la qualitat de la relació en vida.
Amb les persones de confiança acostumem a relaxar-nos en excés, per la simple conclusió que l’amor incondicional ho aguanta tot. I des d’aquest estúpid supòsit, parlem a la nostra gent gran amb un to irascible, fins i tot trastocat, fruit de l’angoixa de la feina, les presses del món tecnològic, les frustracions amb els fills i la família, com si les persones grans fossin la galleda de les escombraries on podem abocar-ho tot. Total, com és la teva mare o el teu pare, estan obligats que et buidis amb ells.
No solament els expliquen tots els problemes, sinó que la gent sol ser poc transigent amb ells. La gent gran han estat les persones que han resolt problemes quan tu eres petit; tenien lideratge, prenien decisions, et protegien, eren resolutius, tenien autonomia, i ara et costa veure aquella imatge en què els cauen les coses, dubten, obliden i se senten insegurs. Acostumes a estar tan alterat, que no els en deixes passar ni una. Si s’obliden de la seva cita amb el metge, els esbronques; si s’han tornat maldestres i tiren alguna cosa, t’exasperes; si pregunten tres vegades pel mateix, els dius que, Déu n’hi do!, amb el que eren, i que ara ho pregunten tot, i si et donen un consell, respons: “Mare, és que no estàs al cas de res”. Certament, ja no estan al cas de tot, però nosaltres tampoc. El món es mou a una velocitat vertiginosa i la majoria d’ells no tenen temps de posar-se al dia. Les facultats comencen a fer figa, es deprimeixen i se senten ansiosos pel fet de no tenir les capacitats d’abans. Com més renyis la gent gran que t’envolta, més maldestres es mostraran. És molt cruel parlar-los de manera que els facis sentir-se ridículs. Cada cop que els corregeixes, els escridasses o els faltes al respecte, no ets empàtic amb la seva situació ni amb la seva edat.
Sabies que el teu estalvi també pot ser responsable?
Quan parles malament a les persones grans del teu entorn familiar, acabes sentint-te culpable, sents remordiments i penses: “Demà els trucaré i parlaré amb ells”. Però no sempre hi ha un demà.
1. Sigues dolç, amable i afectuós amb ells. Fes servir paraules carregades d’emocions.
2. No els facis retrets del passat, ja no hi ha temps per corregir-los.
3. Toca’ls, fes-los petons, abraça’ls…
4. Sigues pacient amb ells. No és la persona que t’acompanyava a l’escola, ni la que et resolia els problemes quan era més jove. És algú amb més edat, amb dificultats per expressar-se, per sostenir les coses, per recordar el que t’ha dit fa mitja hora.
5. No ho corregeixis tot. Deixa que s’equivoquin. Si li dius contínuament que ho fa tot malament, passa el mateix que amb els nens: faràs que se senti trist i li abaixaràs l’autoestima.
6. Escolta les seves batalletes. Sí, les repeteixen una vegada i una altra, te les saps de memòria, però a ells els encanta i els porta a un moment meravellós de les seves vides. I convida els teus fills a escoltar-les. Els avis són contacontes.
7. Sigues empàtic amb el seu punt de vista i amb els seus valors. Tu has evolucionat, però ells no sempre ho han aconseguit. Les seves idees polítiques, religioses, els seus costums, el que es feia “a la seva època”, per a ells continua vigent. Ni tu els canviaràs, ni ells a tu. Però respectar-se és fonamental.
8. Si no tens ganes de sentir els consells que a vegades donen, digue-ho amablement, però no els subestimis: “Quines ximpleries dius, això ja no és així”. És més fàcil substituir-ho per: “Mare, això ara és antiquat; mira, ara s’estila això”. Així també els podràs fer partícips del teu moment.
Llegeix també: Pors, angoixa i altres dimonis
Tracta la teva gent gran com si demà –demà no dit en sentit figurat, sinó demà, demà– no hi fossin. No et confiïs, no sempre tindràs l’oportunitat de corregir el que ha estat un greuge.
Y recorda, cuidar-se avui és una inversió de futur.
