Un dels moments en què gaudeixo més de la meva feina d’investigació amb micos o nens és quan ens fem pessigolles. Aquests es peten de riure, literalment, i ens produeix una felicitat encomanadissa que dura hores.
Hi ha dos tipus de pessigolles segons la ciència. Una és la reacció primitiva que provoca la picor a la pell i que fa que actuïs, anomenada knismesi. Aquesta s’activa quan hi ha moviments sobre la pell per protegir-nos de picades d’insectes, paràsits o altres agents estranys, i així poder treure’ns-els del damunt. Es van desenvolupar fa milions d’anys en moltes espècies per detectar-los a la pell i expulsar-los.
Però què passa amb els temuts atacs de pessigolles? Són les que ens agraden més, encara que ho neguem, i s’anomenen gargalesi. Curiosament només es produeixen per contacte físic amb altres persones. Són les que es fan entre amics quan juguen, les parelles, o també entre una mare i els seus fills. En alguns parts del cos és més fàcil provocar-ne, però es poden fer en diverses parts del cos. Aquestes ens fan riure molt, sense control, i en gaudim des que som nadons.
El més misteriós és que són fibres nervioses relacionades amb el tacte i el dolor. Però quan es converteixen en una cosa que apareix exclusivament en interaccionar amb altres persones, això ens porta a preguntar-nos sobre la seva funció, ja que, com afirma el dermatòleg Samuel Selden, “ja no és només un reflex, sinó també un comportament social”.
Altres animals en tenen igualment. El neurocientífic Robert Provine les ha estudiat en diverses espècies i creu que es tracten de l’estímul primari del riure, és a dir, el seu antecedent. En grans simis com els goril·les o ximpanzés són idèntiques a les dels humans i utilitzen els mateixos patrons de moviment i reacció. És senzill aconseguir fer-los riure mitjançant pessigolles i, a més, sembla que no vulguin parar mai. Us asseguro per experiència que és realment difícil desfer-se’n. També altres animals com els gossos, els elefants i fins i tot els rosegadors semblen tenir mecanismes que s’assemblen molt a les pessigolles.
Així doncs, per què en algun punt de l’evolució les pessigolles es van convertir en una cosa divertida? Un no se’n pot fer a si mateix. Necessita almenys un company. Això vol dir que la seva funció és reforçar les relacions amb altres membres mitjançant el plaer i l’alegria que produeixen.
Les primeres ens les fa la nostra mare, però aquesta felicitat que ens generen fa que les utilitzem en altres relacions socials ja des de ben petits, especialment entre amics.
Les pessigolles, per tant, vindrien a ser “el primer acudit de la Història”. L’innocent però amenaçador “ai, que t’agafo!” i l’afectuós “cutxi-cutxi” que expressem per jugar amb els nostres nadons són les bromes més antigues de la nostra vida.
D’altra banda, el llenguatge corporal que s’observa durant una sessió de pessigolles es correspon amb postures defensives, de manera que també ens ajuden a entrenar habilitats davant un possible atac, ja que protegim àrees vulnerables del nostre cos com els costats, on hi ha òrgans corporals importants, el coll o les plantes dels peus.
Des que van aparèixer fa milions d’anys, les pessigolles es van convertir en la més fantàstica de les joguines que hi ha i en una estratègia excel·lent per relacionar-se, ja que només dues persones que se sentin unides es poden fer pessigolles l’una a l’altra. Un cop més, som davant un altre d’aquells mecanismes “màgics” amb què la vida ha premiat les relacions de qualitat i que serveix per crear vincles amb aquelles persones que sentim com a especials.
