Els llibres d’autoajuda repeteixen que no hem de malgastar una bona crisi, que són moments d’oportunitat. Les crisis són moments de canvi per les mateixes raons que poden ser-ho de conservació o de reculada. Que ens decidim per l’un o l’un altre és una cosa que no ens ensenya cap manual per sortir de les crisis, sinó que depèn de les decisions que adoptem. Res ens assegura l’aprenentatge després de les crisis. Podria ocórrer que el món s’hagués acabat i que continuéssim pensant amb categories d’un altre temps i gestionant-lo com si res hagués passat.
Com serà la societat post pandèmia?
Quan ens preguntem sobre com serà el món després de la crisi del coronavirus, quines coses canviaran i en quina mesura, és difícil separar la descripció de la prescripció. Dins d’un procés d’aquestes característiques, amb la seva complexitat i enmig de desenvolupaments que acaben d’iniciar-se, treure conclusions és especialment prematur.
M’atreveixo, no obstant això, a aventurar que aquesta crisi, lluny de frenar-la, enfortirà la tendència cap a un món de béns comuns, per tant, cap a un món més integrat en termes de regulació i institucionalment. Malgrat les reculades i reticències, és l’hora d’allò comú. La consciència dels béns i les amenaces que compartim posa novament de manifest que aquests béns i mals col·lectius sobrepassen la capacitat dels estats. Cada vegada estem menys en un món d’estats sobirans juxtaposats i més en un d’espais superposats, connectats i interdependents.
S’està modificant la idea que teníem dels béns públics, vinculats fins ara amb una sobirania estatal que s’encarregaria de garantir-los. Poc a poc prenem consciència de què es tracta de béns que no són divisibles entre els estats, que no es presten a una gestió sobirana sense provocar greus efectes perversos. Les crisis mundials o els riscos globals no afecten únicament les comunitats nacionals més directament concernides, sinó al conjunt de la humanitat, per les conseqüències en cadena o els efectes derivats. En la mesura en què són béns comuns de la humanitat, els béns públics deixen de ser solament béns sobirans.
La nova glocalització
Un dels interrogants inèdits que ens planteja aquest experiment social involuntari de la pandèmia és si entrem en un període de desglobalizació o si la globalització continuarà com fins ara.
A conseqüència de la sacsejada de la pandèmia han tornat a l’agenda política les grans qüestions, jo diria que fins i tot amb un punt de grandiloqüència, com si el futur del món fos a les nostres mans d’una manera que no correspon a les nostres limitacions. Es planteja un debat entre uns interlocutors que podríem denominar els contraccionistes i els expansionistes, entre els qui defensen que aquesta crisi aconsella desglobalizar i els qui sostenen que cal impulsar la globalització dotant-la de les estructures polítiques adequades.
La meva posició personal és que hem de redefinir les escales i els nivells adequats de gestió i producció: local, nacional, internacional, supranacional, transnacional, global. Aquesta crisi sanitària ha posat de manifest principalment la fragilitat de l’obertura global, tant pel que fa a aquesta mobilitat que ha afavorit l’extensió de la pandèmia com a unes certes dificultats a l’hora de fer-li front quan calia proveir-se de màscares o respiradors i comprovem la nostra enorme dependència en el subministrament de béns i serveis bàsics (artefactes la producció dels quals havíem deslocalitzat i no semblaven tenir un especial valor afegit ni més rellevància per a la seguretat que el sofisticat material militar).
La nostra primera reacció és valorar de nou els mercats regionals, interrompre les cadenes globals de subministrament, tornar a les proteccions clàssiques i l’escala local; però també hem tornat a valorar el cosmopolitisme de la comunitat científica, l’enfortiment d’una opinió pública global i els avantatges de la digitalització precisament perquè no es detingui tot.
Responsabilitat i ètica empresarial: quin paper han d’exercir les empreses en aquest nou entorn?
Una de les meves preocupacions des de fa anys és que hem de pensar en termes de complexitat sistèmica i transformar les nostres institucions per a governar els sistemes complexos i les seves dinàmiques, especialment quan ens enfrontem a riscos encadenats, és a dir, quan múltiples coses poden sortir mal juntes. Com hauria d’aplicar-se això a l’empresa i els seus deures? Proposo, d’entrada, un canvi en la manera de pensar que apuntaria en tres direccions: pensar sistemàticament, parar esment a les interaccions, a la interdependència i entendre que el nostre món ja no té voltants.
- En primer lloc proposo que pensem sistemàticament. Tant a l’interior de les empreses com en la relació d’aquestes amb la societat, ja no estem en aquell món que podia dividir còmodament el treball, ni a la fàbrica fordista ni en el món dels estats autosuficients. Necessitem un pensament sistèmic, visions que no estiguin esbiaixades per l’especialització estreta i un món més integrat.
- La meva segona proposta, estretament vinculada a l’anterior, és que prestem més atenció a la manera com les coses interactuen que a les coses mateixes. Una empresa intel·ligent no és l’acumulació de persones intel·ligents sinó una cultura intel·ligent de manera que les relacions entre els seus membres potenciïn el millor. I el comportament intel·ligent té a veure amb la capacitat si es fes càrrec de les interaccions i interdependències que ens vinculen (als individus, les empreses, els estats) de manera que el resultat final d’aquestes interaccions ha de ser anticipat per no donar lloc a efectes no desitjats com les crisis sistèmiques.
- I la meva proposta final es podria resumir en una metàfora: vivim en un món sense rodalies. Global és el que no deixa res fora de si, la qual cosa conté tot, vincula i integra de manera que no queda gens solt, aïllat, independent, perdut o protegit, fora de perill o condemnat, en el seu exterior. Quan existien les rodalies hi havia un conjunt d’operacions que permetien disposar d’aquests espais marginals. Calia fugir, desentendre’s, ignorar, protegir. Tenia algun sentit l’exclusivitat del propi, la clientela particular, les raons d’estat. Una rodalia és precisament un lloc on dipositar pacíficament els problemes no resolts, els desaprofitaments, un escombriaire. El món és ja un conjunt de destins entrecreuats, d’espais que se solapen, una implicació involuntària de la qual resulten veïnatges insòlits i espais on es juga un destí comú.
En el meu últim llibre, Pandemocracia, faig una reflexió filosòfica d’urgència realitzada en un moment excepcional de la nostra història. Els nostres destins estan implicats fins a tal punt que compartim una sort comuna. La mundialització és una barreja de béns i oportunitats comunes, que ens potencia a tots i ens fa màximament vulnerables. És una cosa que es fa especialment dolorós en els mals comuns que, com les catàstrofes, no coneixen límits ni es detenen davant cap barrera.
El gran repte per pensar el món contemporani i actuar en ell es podria resumir en la idea que els qui són afectats per una decisió han de ser, en la mesura que sigui possible, protagonistes d’aquesta decisió.
