pare i filla jugant feliços
La ruta de la teva vida

Quan ens convertim realment en adults?

novembre 26, 2019 6 min 9 veces compartido

“Quan penses tenir fills?”. “No et compraràs una casa?”. “Mai t’has plantejat buscar una feina de veritat?”. Tots hem hagut d’esquivar aquestes preguntes incòmodes almenys un cop a la vida. Cal estar alerta, perquè poden venir de qualsevol lloc: companys de feina, amics, familiars i, fins i tot, gent que amb prou feines coneixes. Diguem que el pack “casa-feina-família“ (i el dia que algú et diu “senyor” o “senyora” per primera vegada) defineix universalment el que significa “fer-se gran”, però en els temps que corren, realment podem seguir mesurant-nos amb aquests paràmetres?

Mentre la generació dels Baby boomers (aquells que ara tenen entre 56 i 70 anys) concebia la vida com una espècie d’ascensió, on cada pas que feien els portava a una situació una mica millor, i la Generació X (els qui ara tenen entre 36 i 55 anys) va heretar l’optimisme dels seus progenitors –impulsat, a més, per l’arribada d’Internet i les noves tecnologies–, els millennials (que es troben en la franja d’edat entre els 18 i els 35 anys) hem vist la nostra joventut marcada per una crisi global que ha fet que vegem el futur com un lloc incert i un xic tenebrós. Per això, la idea de créixer també ha canviat per a nosaltres: si les nostres condicions de vida no ens permeten tenir ni una casa ni una feina en condicions –i molt menys formar una família–, vol dir això que no serem mai realment adults?

La veritat és que, en el món actual, les fronteres entre la joventut i l’edat adulta són cada cop més difuses, però tot i que és evident que els temps han canviat, les fites que defineixen el que significa créixer no han canviat pràcticament gens. En general, créixer continua significant tenir una feina estable, viure de manera independent, casar-se i tenir fills. I el pitjor és que quan algun dels factors d’aquesta combinació falla, ningú et tracta com un adult de veritat, per més que tu sentis que sí que ho ets; és com si et seguissin obligant a menjar a la taula dels nens per Nadal, malgrat que ja has complert els 30 (això, literalment, m’ha passat a mi i és d’allò més frustrant). Per no parlar de la quantitat de Peps Consciències que et surten al pas per donar-te consells no sol·licitats sobre a quina edat hauries de tenir fills –especialment si ets dona–, la manera com hauries de buscar feina o els avantatges de comprar una casa en comptes de llogar-la.

Fer-se gran és una actitud

Hi ha una certa mitologia respecte al fet de convertir-se en adult i, sovint, pensem que tindrem una mena d’epifania, que un dia ens llevarem i sentirem, per fi, que ens hem fet grans i que tot comença a tenir sentit. Però la realitat és molt diferent i créixer és un procés més llarg i més lent del que imaginem quan som joves. Per no esmentar que es tracta d’un fet summament relatiu: hi ha qui amb 25 anys se sent la persona més adulta del món i qui als 50 pensa que continua sent un marrec. L’edat no és un indicador de la maduresa ni molt menys de l’actitud que hem de tenir davant la vida.

Segons l’informe Seguir creixent… de VidaCaixa, la meitat dels espanyols associen el fet de fer-se gran a aspectes com adquirir més experiència, saviesa i maduresa. Perquè si hi ha una cosa que no ha canviat entre la nostra generació i la dels nostres avis és que créixer és sinònim d’agafar les regnes de les nostres vides, prendre decisions i fer-nos-en responsables, tinguem l’edat que tinguem. I és que, al final, les barreres generacionals no són tan insalvables: no som tan diferents i, quan creixem, les coses que canvien en les nostres vides són només les que nosaltres volem que canviïn.

Al canal de YouTube de VidaCaixa, hi trobaràs uns quants vídeos amb reflexions interessants sobre el que significa créixer o sobre els tòpics vinculats a l’edat, en els quals diferents cares conegudes donen veu a cadascuna de les generacions: el periodista Iñaki Gabilondo (generació del Baby boom), la psicòloga Patricia Ramírez (Generació X) i l’escriptor i booktuber Javier Ruescas (millennial). A més, al seu blog pots consultar informació sobre totes aquestes coses que comencen a tenir més protagonisme en la teva vida a mesura que et fas gran, com la qualitat de vida, l’estalvi o l’educació financera.

Adeu als estereotips

Tot i que tendim a pensar que la nostra generació ho ha tingut més complicat que les altres, el cert és que tothom ha topat amb dificultats a l’hora de fer-se gran. Més enllà de les vicissituds històriques que li ha tocat viure a cada generació, aquesta etapa de la vida mai és fàcil, ja que implica assumir responsabilitats per a les quals ningú se sent preparat. Qui no recorda amb horror la primera vegada que va haver de cuinar unes llenties sense ajuda? O la por d’arribar a final de mes amb el compte corrent en números vermells? O el drama d’una mudança? Créixer implica canvis i, per tant, és una cosa que sol provocar bastant vertigen; això passa ara, igual que passava fa 50 anys.

A més, a l’hora de créixer, cada vegada menys gent segueix la recepta estàndard de casa-feina-família, ja sigui perquè les condicions no ens ho permeten o simplement perquè hem optat per altres camins vitals. Tots aquests elements que tradicionalment han marcat un canvi d’etapa en la vida de les persones, s’estan redefinint i, actualment, créixer consisteix més aviat a prendre decisions sobre la nostra vida, sense que aquestes decisions hagin d’encaixar necessàriament en els paràmetres tradicionals de l’edat adulta. Ara més que mai, ser adult és una construcció social.

Casar-se i tenir fills no és, ni de bon tros, l’opció vital de tothom. De fet, són molts els millennials que trien no casar-se: segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística del 2017, el nombre de matrimonis va caure un 6,2% respecte al mateix període del 2016 i, com mostren les estadístiques d’Eurostat, des del 1965 el nombre de matrimonis s’ha reduït en tots els països de la Unió Europea prop d’un 50%. D’altra banda, la mitjana d’edat de les mares espanyoles és de 32 anys i fins a un 6% no té el seu primer fill fins als 40, perquè –siguem realistes– qui es pot permetre formar una família abans d’aquestes edats?

No és només que factors com la precarietat laboral o la inestabilitat econòmica ens compliquin les coses, sinó que també hi ha un canvi de perspectives vitals: no tots volem créixer al mateix ritme ni de la mateixa manera, per la qual cosa, cada cop més, créixer és un procés que pren formes molt diferents.

Temas relacionados