Gaudeix de la teva jubilació

Juan Manuel García: “El paper social de la gent gran és molt rellevant actualment i serà més gran en el futur”

Març 30, 2015 7 min 8 vegades compartit

Un nounat a Espanya té avui una esperança de vida 40 anys superior a la d’un nadó l’any 1910. Aquesta xifra suposa el doble de la vida mitjana d’una persona respecte a un segle enrere. Avui les dones (42,6 anys fins als 84,5) viuen més que els homes (38,8 fins als 78,4). Totes aquestes dades han aparegut en un estudi recent dut a terme pel professor de la Universitat Internacional de la Rioja, Juan Manuel García González, que ha elaborat un detallat informe titulat Per què vivim més? Descomposició a causa de l’esperança de vida espanyola de 1980 a 2009.

Des del blog de VidaCaixa ens hem posat en contacte amb aquest expert perquè ens expliqui els detalls del seu estudi.

Com hem arribat a doblar l’esperança de vida a Espanya en un segle?

El que es produeix en aquests cent anys és un gran canvi social que va a associat a una sèrie de factors. D’una banda, socials; de l’altre, biològics; també n’hi ha de mèdics, així com canvis en els comportaments i en certs hàbits. Cent anys són molts anys. Uns factors han incidit més que altres. Si ho enfoquem des del punt de vista més bàsic, que és amb relació a com ha caigut la mortalitat, en els primers 60-70 anys del segle passat el canvi està en la mortalitat infantil, que ha disminuït moltíssim. Tal com està establert el càlcul de l’esperança de vida, això té una incidència enorme.

L’esperança de vida és com una mitjana, oi?

Efectivament. Anem sumant el que viu cada persona i després ho dividim entre tots els qui teníem al principi. Si teníem una persona que viu i mor amb un any, se suma un any al total. Si viu i mor amb 40 anys, sumem 40 anys al total. Si hi ha una disminució considerable de persones que viuen i moren un any o similar, l’esperança de vida augmenta enormement.

I l’altre factor?

La segona part té lloc a partir dels anys 70 i 80. Si el 1910 morien 100 nens de cada 250.000 mil de menys d’un any d’edat, després es passa a 10 de cada 1.000, i ara som a 2 o 3 per cada mil. S’ha traslladat la importància de la baixada de la mortalitat, que ha passat de nens a gent gran. Ara el que succeeix és que les persones cada vegada viuen més anys. Ha caigut la mortalitat, sobretot a partir dels 65 anys. Aquesta és la font de la qual es nodreix l’augment de l’esperança de vida.

També parla de motius socials

En efecte. Fonamentalment estan associats al canvi polític i econòmic. Primer, al llarg de tot el segle, i de manera gradual, hi ha hagut una implantació a Espanya de l’Estat del Benestar, que s’ha consolidat amb el temps. Això passa sobretot a partir dels anys 40-50, després de la Guerra Civil, que és quan es comença a crear un incipient sistema social d’ajuda. Amb la democràcia, aquest Estat del Benestar es consolida tal com el coneixem ara. Això ha provocat que millori la sanitat, que millori l’educació, que millorin les condicions de vida de les persones, que millorin les condicions d’habitabilitat de la gent, que hi hagi hagut una reducció de la desigualtat de gènere, amb un accés de la dona al mercat laboral, també al sistema educatiu… Aquests són alguns dels canvis socials més rellevants.

Un altre dels aspectes que destaca són els canvis mèdics. Pot explicar-ho?

Tot passa per un sistema públic universal molt potent, que s’ha considerat sempre un dels més importants del món. Ha estat un garant de la salut dels espanyols, que ha fet que aquesta millori i que ha tingut un reflex en el fet que les persones visquin més, cosa que s’ha vist després reflectida en l’esperança de vida. També, a nivell general, hi ha hagut una millora de la tecnologia mèdica, de l’atenció sanitària i mèdica, i una millora de la prevenció de certes malalties que en els primers 50 anys del segle xx tenien una letalitat molt alta i ara es detecten amb prou temps perquè es pugui viure més anys.

És bo o dolent, que augmenti l’esperança de vida?

Hi ha dues visions. La dels catastrofistes demogràfics i la dels optimistes demogràfics.

Vostè què és?

Jo sóc optimista demogràfic. M’explico. L’augment de l’esperança de vida ha estat una de les grans fites de la humanitat. Aconseguir augmentar l’esperança de vida en només cent anys és un fet molt important, no solament associat a l’augment de l’esperança de vida sinó també a una millora de la salut de les persones grans. No hem de veure l’envelliment com un problema, com una crisi demogràfica, sinó com una oportunitat. Les persones que considerem grans –cal redefinir què es considera “persona gran”– tenen més salut i exerceixen un paper social i familiar molt rellevant, sobretot des de fa 30-35 anys. Hi ha moltes persones als 65 anys que avui fan d’avis i també de pare o mare.

Amb tot, viure més porta associats certs riscos per a la salut.

És clar, apareixen malalties associades a l’envelliment. Hi ha una major incidència d’alguns càncers, d’algun tumor, malalties nervioses i trastorns mentals associats a l’envelliment, com l’Alzheimer i les demències. El 95% de les persones que pateixen aquestes malalties tenen aquestes edats. Què té això de dolent? Que tenen les malalties. Ara bé, durant els primers 80 anys han viscut molt bé, amb una gran qualitat de vida. Hi ha qüestions inevitables en el procés d’envelliment. Jo crec que cal ser optimista en aquest sentit. El paper social dels més grans és molt rellevant actualment i serà més gran en el futur.

Opina, com el professor nord-americà James Vaupel, que no hem tocat sostre i que encara podem viure 40 anys més?

Vaupel agafa l’esperança de vida més alta de fa 250 anys i agafa el mateix actualment. Divideix per saber quant hem viscut. El càlcul que fa Vaupel diu que cada any hem guanyat 3 mesos d’esperança de vida i això ha succeït així en els darrers 250 anys, amb etapes en les quals n’hi ha hagut una mica més i d’altres en què n’hi ha hagut una mica menys. De mitjana, 3 mesos. Si ha passat en els últims 250 anys, per què no hauria de passar en els següents 250 anys?

Vostè ho creu?

Si és una relació tan forta, i estadísticament ho és, això és una cosa que forma part de l’optimisme demogràfic. Ara bé, cal ser realistes i veure que el primer que s’ha guanyat ha estat una reducció de la mortalitat infantil.

Podem reduir més la mortalitat de la gent gran?

La resposta és sí. De fet, hi ha un gerontòleg que a finals dels 80 va dir: “Només hi ha una única causa de mort a les edats avançades i és l’edat avançada”. Hem seguit reduint mortalitat en els més grans en els darrers 50 anys. Per què no hauria de passar això en els propers anys, si estem guanyant en salut i hi ha una millor tecnologia mèdica?

Temes relacionats