Vulnerabilitat, pèrdua d’il·lusió, depressió, soledat, malaltia, pors, fragilitat, dol, limitacions, xacres, dolors. Tots aquests termes estan associats a la vellesa, a la persona gran. La salut mental de la gent gran és més vulnerable que la nostra. I tenim l’obligació de tenir-ne cura. No només es tracta d’acompanyar-los a les revisions mèdiques, sinó de fer-los sentir bé, que tinguin una vida plena, d’ajudar-los a gaudir de la vida.
Canviant un seguit d’activitats podem ajudar-los a tenir un estat d’ànim millor. A continuació, t’explico algunes activitats que els poden ajudar.
Saps que el teu estalvi pot ser responsable?
Acompanyar per vèncer la solitud
La nostra gent gran passa moltes hores sola, sobretot quan les persones es queden vídues. Necessiten companyia, acompanyament, converses, activitats, sortir a passejar. Recordo que quan vivia la meva àvia sempre venia a dinar amb nosaltres qualsevol dia que sortíssim a menjar al carrer. Tot i que vivia sola, que de vegades tenia mandra, si sortíem a dinar a un restaurant, la recollíem i sempre venia amb nosaltres. No recordo ni una sola vegada en què sortíssim a menjar sense ella. I si els plans eren menjar a casa, la recollíem perquè vingués a dinar. És cert que vivia a prop i això ho facilitava tot. Viure lluny ho dificulta tot. Però en la mesura que sigui possible, compteu sempre amb la gent gran i incloeu-los en els plans familiars.
I la companyia no és només menjar una vegada a la setmana. És trucar-los, preguntar-los com estan, com se senten, compartir el que hem fet. Jugar amb ells a les cartes, al Trivial, a jocs de la tauleta… aconseguir que se sentin acompanyats i que sentin sincerament que gaudim de la seva companyia.
Compte amb l’edadisme
L’edadisme és la discriminació a la gent gran pel simple fet de ser grans. És tan senzill com no donar-los directrius sobre com han de gestionar la seva vida, parlar-los com si parléssim amb un altre adult i no com si fossin nens, no repetir-los tot vint vegades, no fer servir diminutius contínuament o que el nostre to no sigui infantil. No prenguem decisions per ells. Deixem que ells segueixin prenent decisions en la seva vida.
I en la mesura que sigui possible, donem-los responsabilitats. És important que en tot allò en el que puguin ser autònoms ho segueixin sent. I confiar en ells.
No els aclaparem demanant-los ajuda contínuament
Per als més grans qualsevol activitat pot ser un món. Se senten bé ajudant, però no tenen la mateixa energia ni seguretat que tenien fa anys. És cert que els nets són una alegria per a ells i se senten útils quan anem a dinar a casa seva i després ens emportem la carmanyola. Però no els aclaparem amb la cura dels nostres fills, demanant-los que ens facin encàrrecs o que ens cuinin amb freqüència. Tenen dret a descansar, a disposar del seu temps, a tenir una vida pròpia que puguin organitzar al marge de les nostres necessitats.
Molts avis diuen que se senten estressats amb les demandes dels fills amb motiu de la cura dels nets. Però no ho verbalitzen perquè temen defraudar o fins i tot que se’ls renyi per no voler col·laborar.
Escoltar-los amb atenció i comunicar-nos més amb ells
La gent gran és font de saviesa, és història, és batalla… i són contes per als seus nets. Tenen consells valuosíssims per donar-nos. Els agrada parlar dels seus temes i de les seves preocupacions, com a tots.
Necessiten atenció plena quan els escoltem, que ens interessem per com estan, que valorem els seus coneixements i experiència. Els agrada que els expliquem les nostres coses, que els demanem consells, que compartim i els fem partícips de la nostra vida. Perquè ens estimen i no volen sentir-se apartats del nostre present.
Activitat física
Si per als adults l’activitat física és part de la salut mental, per als més grans encara ho és més. Tenir una vida activa els ajuda a tenir més autonomia, sentir-se més forts i tenir un millor estat d’ànim. A més, l’activitat física és un agent socialitzador. És una forma d’estar en contacte amb altres persones i conèixer gent nova, tan important quan et fas gran.
Fer coses noves
Viure és un acte conscient i triat. Molts grans perden la il·lusió per viure pels diferents motius que hem vist en la introducció. Ens ajuda a mantenir la il·lusió el fet que els nostres neurotransmissors funcionin bé. La dopamina té aquí un paper fonamental. Representa l’impuls, la motivació, és el despertar del desig cap a activitats plaents. La dopamina en si no genera plaer directament, però sí que incrementa la motivació per les tasques que produeixen benestar.
Una manera d’estimular aquest neurotransmissor és fer coses noves. A la gent gran li costa més fer coses noves que no pas als adults. En moltes ocasions han d’anar-hi sols, no se senten hàbils, se senten insegurs, estan apàtics…
Ajudem-los a tenir aquest tipus d’incentius. Els podem ensenyar a fer servir més la tecnologia, a apuntar-se a alguna activitat al centre de gent gran, acompanyar-los a un teatre, al cinema…
Escoltar música
La gent gran estava acostumada als seus discos de vinil, al transistor i, fins i tot, estan familiaritzats amb els CD. La música és un generador de benestar i emocions positives. Però potser l’han deixat d’escoltar perquè ja no saben com fer-ho.
T’animes a ensenyar als teus pares o avis com funciona l’Spotify? És tan senzill com que els obris el compte, confeccionis la llista de música amb ells i només els diguis on donar-li al play connectant el mòbil a uns altaveus.
Notes d’agraïment
Un altre exercici que ajuda a alliberar dopamina i benestar és l’agraïment. Podem proposar-los que escriguin a mà targetes d’agraïment als seus amics, nets, al seu metge de capçalera. Unes línies que els enfoquin en el més bonic de les persones. I que gaudeixin de donar les notes i veure el feedback de qui les rep.
Els adults d’avui som la gent gran de demà. Actuem des de l’amor. Perquè és humà, perquè és solidari, perquè és exemple.
