L’1 de novembre no és un dia agradable per a molts. És el dia en què es recorda a totes les persones que estimem i que al llarg de la nostra vida han anat marxant. Com tot, el dia 1 es pot convertir en una jornada de llàgrimes i dolor, o esdevenir un dia simbòlic per recordar amb alegria, enyorança i amor les persones que tant hem estimat. Qüestió de cultura, tradició, actitud i voluntat.
Les persones que han perdut algú molt significatiu han experimentat aquella sensació de buidor que sents quan la pèrdua no té marxa enrere, quan ja res pot reemplaçar-la. És un concepte per al qual no se’ns educa, ja que si fos així, apreciaríem molt més cada moment viscut, cada estona que vam passar junts, triaríem molt millor les batalles, no ens deixaríem ofendre amb tanta facilitat i valoraríem més els detalls de les persones que estimem en lloc de les seves crítiques, empipaments o moments de conflicte. Però som humans, i malgrat que la mort és una cosa amb la qual convivim, no ens agrada fer-nos-en a la idea, i molt menys preparar-nos per a aquest moment. Vivim d’esquena a la mort, cecs, pensant que serem eterns o que ho seran els qui ens acompanyen.
No estima més qui més pena té. No és millor familiar o amic qui més plora, pateix o mostra el seu dolor. Vivim en una cultura en la qual relacionem dol i dolor amb amor. Però es pot trobar a faltar moltíssim algú recordant-lo amb alegria, amb un somriure, fins i tot amb humor. Estic segura que, si ens contemplen des d’algun lloc, ells preferirien que els esmentéssim des de la felicitat i no pas des del plor i la pena.
Sabies que el teu estalvi també pot ser responsable?
Per viure aquests dies amb una miqueta més de serenitat:
-
Tria els teus records. Queda’t amb allò que la persona va aportar a la teva vida. Mira de reviure i recordar moments divertits, les petites històries o el que comparties amb la persona. Al llarg de la vida hi ha moments viscuts per donar i per vendre. Posar el focus en les coses alegres és una opció que tries tu.
-
Parla de la persona en termes positius amb els altres. Als teus fills i als teus amics els quedarà un record genial si la recordes amb gràcia i amb optimisme. Parlar amb la gent és relaxant i sentiràs el seu suport i estimació. El fet de parlar ajuda a desfogar-se. Ensenya als teus fills i familiars un altre model de conducta que relacioni amor i mort de manera positiva. En les pel·lícules americanes ens solen mostrar un funeral bastant més alegre que els que celebrem nosaltres. Es reuneixen, expliquen mil batalles, mengen, riuen i cuinen a casa de la persona morta. Posen vídeos, veuen fotos, però tot des de la nostàlgia positiva.
-
No converteixis la persona morta en un màrtir. Frases del tipus “pobret, Déu el tingui a la glòria”, “era la millor persona que he conegut”. Quan interpretes que no es mereixia la mort, com si la mort fos un càstig en lloc d’un fet natural, el teu nivell de patiment augmenta. Tot el que ens sembla injust ens provoca malestar, però si a més va unit a la mort d’algú, encara pitjor.
-
Accepta la part injusta de la vida. La vida té una part injusta que no podem controlar. És així. Quan algú mor en un accident de cotxe, una caiguda a la feina, una mort sobtada o una malaltia a una edat primerenca, el dolor encara és més gran. No perquè la vida d’una persona valgui més que la d’una altra, sinó pel seu costat inesperat. La mort t’agafa d’improvís, a una edat o en un moment en què no comptaves amb aquesta experiència traumàtica. Ens costa encaixar aquestes notícies, no entren dins dels nostres esquemes. Així doncs, solem rumiar, pensar en què hauria passat si… Rumiar posa el focus d’atenció en la part injusta, en el dolor, i sense voler converteixes el tema en un monotema que només et fa patir.
-
Expressa les teves emocions, si has de plorar, plora. Reprimir les emocions no et beneficiarà gens. Però intenta també crear bons moments, estar acompanyat i fer la visita al cementiri amb persones en les quals trobis suport. Expressar les emocions no és sinònim de deixar-te dur tot el dia pel dolor.
-
Prova de tenir una vida activa. No t’aïllis, no t’asseguis en una butaca per veure com passa la vida, no t’abandonis al llit i limitis completament la teva vida. A fora hi ha més persones que et necessiten. Viktor Frankl, neuròleg i psiquiatre austríac que va estar empresonat als camps de concentració nazi, deia que “en realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó que la vida esperi alguna cosa de nosaltres”. Sempre hi ha algú que et necessita, i és aquí, amb tu.
-
Accepta la pena. Vivim en una societat en la qual defugim completament el malestar. Volem ser sempre feliços i costi el que costi. Ens bombardegen amb missatges positius i optimistes i sembla que si no ets feliç, no ets res. El dol cursa amb pena, i això és normal. No la vulguis evitar. Deixa que tot segueixi el seu curs natural.
-
Com voldria ser recordada la persona que se n’ha anat? Fins i tot després de morta, podem mirar de satisfer els seus desitjos. Estic segura que et desitjaria felicitat, que continuessis tenint una vida plena i que la recordessis per gaudir-ne.
-
La persona deixa d’estar físicament present, però això no vol dir pas que hagis d’oblidar-la. Parla amb ella, escriu-li cartes, explica-li com va tot aquí baix. Hi ha moltes persones que afirmen sentir pau quan segueixen tenint alguna mena de contacte, encara que sigui simbòlic, amb la persona que ja no hi és.
-
Deixa anar. Si fa molt de temps o molts anys que estàs enganxat al record, aprofita aquest dia 1 de novembre per dur a terme un gest simbòlic i deixar anar. Hi ha persones a qui els costa reprendre activitats lúdiques, conèixer una nova persona, que deixen que els records i la pèrdua els condicionin el present i el futur. Acaben no vivint. És el moment de tornar a sentir-te viu. Dona-li les gràcies a la persona per tot el que et va aportar i comença a viure de nou.
Bon dia 1 de novembre. Recorda que tens la capacitat per triar en què centraràs la teva atenció, si en la pèrdua o en totes les coses positives que aquesta persona et va deixar.
