VidaCaixa Listat de continguts
Detectar l’Alzheimer no sempre és senzill. Els seus primers símptomes es poden confondre amb l’envelliment normal o amb altres afeccions, fet que en retarda el diagnòstic i, per tant, la possibilitat d’intervenir a temps. Això no obstant, els avenços mèdics i la combinació de proves clíniques, cognitives i de laboratori permeten avui identificar la malaltia amb molta més precisió i, en alguns casos, fins i tot abans que es manifestin els símptomes més evidents.
Avaluació clínica inicial: així és com es detecta l’Alzheimer
El primer pas per detectar l’Alzheimer comença a la consulta mèdica. L’especialista recopila l’historial clínic i personal del pacient, així com el testimoni de familiars o persones properes que puguin aportar informació sobre canvis en la memòria, el comportament o les capacitats cognitives.
En aquesta fase s’efectuen proves d’exploració neurològica i física per descartar altres causes dels símptomes, com ara problemes de tiroide, deficiències vitamíniques o depressió.
Vols saber com afrontar la ruta de la teva vida? Descobreix-ho!
L’Alzheimer no es detecta amb una única prova. El diagnòstic combina observació mèdica, tests cognitius i estudis complementaris com anàlisis de biomarcadors o ressonàncies.
Proves cognitives i neuropsicològiques de l’Alzheimer
Una part essencial del diagnòstic són els tests cognitius, que avaluen àrees com la memòria, el llenguatge, l’orientació, l’atenció o les habilitats visuoespacials. Entre els més utilitzats hi ha:
- Test d’orientació temporal de Benton: mesura la capacitat per recordar dates i seqüències temporals.
- Mini-Mental State Examination (MMSE): un dels més estesos, puntua des de l’orientació fins al càlcul i la memòria a curt termini.
- Test del rellotge: senzill i ràpid, ajuda a detectar alteracions en la percepció espacial i la planificació.
Aquestes eines permeten detectar el deteriorament cognitiu lleu i diferenciar-lo dels canvis propis de l’edat.
Proves de laboratori i imatge per detectar l’Alzheimer
El diagnòstic de l’Alzheimer no sempre és immediat. En molts casos, els especialistes opten per un seguiment periòdic per observar l’evolució dels símptomes i dur a terme proves de manera esglaonada.
Aquest enfocament ajuda a confirmar la malaltia i descartar altres causes reversibles de deteriorament cognitiu. Per confirmar el diagnòstic i descartar altres patologies, es recorre a estudis complementaris:
- Anàlisis de sang: cada vegada més rellevants per la inclusió de biomarcadors específics com la beta-amiloide, la proteïna tau fosforilada o l’NfL, que permeten detectar la malaltia en fases molt primerenques.
- Neuroimatge: tècniques com la ressonància magnètica (RM) o la tomografia per emissió de positrons (PET) mostren canvis estructurals i funcionals al cervell.
- Punció lumbar: s’analitza el líquid cefalorraquidi per mesurar la concentració de biomarcadors clau, tot i que és més invasiva i s’acostuma a reservar per a casos concrets.
Identificar la malaltia en les fases inicials permet aplicar tractaments més eficaços, planificar les cures i oferir un major benestar al pacient i a la seva família.
Exemple del test de l’Alzheimer per detectar la malaltia
En els darrers anys s’han popularitzat proves d’autoavaluació o qüestionaris breus que, malgrat que no substitueixen el diagnòstic mèdic, poden servir com a primer senyal d’alerta.
A més, el test d’orientació temporal o el test de les set paraules estan disponibles als centres especialitzats i a les pàgines oficials de salut. Aquestes eines són útils per decidir si cal adreçar-se a un especialista, però sempre s’han d’interpretar amb prudència.
Conclusió:
Saber com es detecta l’Alzheimer i quines proves es fan servir és clau per entendre que el diagnòstic no és un únic examen, sinó un procés multidimensional que combina observació clínica, avaluació cognitiva, proves de laboratori i tècniques d’imatge. Com més aviat s’identifiqui la malaltia, més grans seran les possibilitats d’aplicar tractaments i estratègies que millorin la qualitat de vida del pacient i de la seva família.
