Som avis, no educadors

Arriba el mes de juny, s’acaben les escoles i molts avis es converteixen en protagonistes. La dificultat de molts pares per conciliar la seva vida laboral amb les vacances escolars, juntament amb una economia que limita la possibilitat de disposar de cangur o pagar uns campaments, porta moltes vegades els avis a veure’s obligats a responsabilitzar-se dels seus néts. Alguns ho acullen de bon grat i en gaudeixen, mentre que per a d’altres esdevé un factor estressant.

La cura dels néts pot generar estrès als avis

Gran part de l’estrès ve per l’edat i les limitacions de la gent gran. Ja no es té l’energia que es tenia fa vint anys per anar darrere els petits, que requereixen molta atenció i estar-hi al damunt perquè no pateixin una caiguda, es facin mal, fiquin els dits als endolls, etc. Un altre factor d’estrès són les exigències dels pares, que, a més de cuidadors, exigeixen als avis que compleixin les normes que ells tenen a casa: “Que no mengi llaminadures, que no vegi gaire estona la tele, no deixis que es baralli amb el seu germà, dóna-li la medicació, que mengi el que hi hagi encara que protesti, i no el consentis, que després el converteixes en un malcriat”. Els avis necessiten descans, amor, companyia i rialles. Haver d’estar tot el matí renyant els néts no és pas la seva funció. Encara més, sabem que els nens no solen generalitzar el que se’ls consent a casa dels avis, perquè saben que és un dels luxes d’anar a visitar-los: poder fer el que no fan a casa seva. Un tercer estressor és el canvi en la rutina de les persones grans. Com més gran et fas, més necessitat tens d’ordre. L’hora de llevar-se, esmorzar, les activitats a les quals s’apunten o sortir a comprar. Tot això acostumen a modificar-ho per poder atendre els néts. Deixen les seves classes de ioga, ball, la petanca i la passejada tranquil·la amb les amigues. Activitats que generaven benestar. Trencar la rutina quatre dies perquè el nét no està bé, té la seva lògica. Trencar la rutina gairebé dos mesos, com passa en molts casos, sol ser bastant estressant.

I què es pot dir d’aquells avis i àvies que encara estan en edat de treballar. Per a ells és gairebé impossible compaginar-ho tot, malgrat que fan l’esforç d’anteposar el nét abans que les seves responsabilitats. Hi ha avis amb negocis que acaben condicionant la seva vida a les prioritats dels seus fills abans que a la feina. I al final, entre la feina, els néts i l’edat, el cansament i el desànim els passen factura.

Ser avi, plaer o responsabilitat?

Molts pares diuen dels seus (els avis) que, quan eren petits, eren estrictes amb ells i que ara malcrien els seus fills i no són tan disciplinats. Efectivament, i així ha de ser. L’avi és una figura tendra, divertida, desenfadada, que viu la seva jubilació i vol gaudir-ne. L’avi és un altre tipus d’educador: el que explica batalletes, contes, el que amb tendresa diu al nét que es porti bé a casa amb els pares, però que a casa seva li consent tot. Els avis poden tenir cura dels néts. El que no podem és exigir-los un règim militar d’horaris de menjars i deures quan aquesta batalla ja la van lliurar.

És evident que si tenim un fill diabètic o amb obesitat, forma part de la responsabilitat d’un avi no donar-li res que li pugui perjudicar la salut. Però no demanis als teus pares que compleixin les teves ordres, ja que no és pas la seva funció.

L’educació fruit de l’amor incondicional, de la paciència i del joc amb què els avis es relacionen amb els néts crea uns llaços afectius més importants que moltes de les directrius que dónes als teus pares perquè les apliquin amb els teus fills. No els privis d’aquesta experiència, ni als uns ni als altres.

Llegeix també: Set coses que no hauries d’estalviar

Respectem els drets de ser avi:

1. Gaudir del seu temps i el seu descans i disposar i organitzar-se com els vagi més bé.
2. Gaudir dels néts a través del joc i la tendresa.
3. Escollir el nivell de responsabilitat que volen tenir en l’educació dels néts.
4. Dialogar, negociar i consensuar les normes amb els fills pel que fa als néts, però no tenir-les imposades i que el fet de no complir-les generi un conflicte.
5. Transmetre la història familiar, els records de quan els seus pares eren nens, etc.
6. Mimar i donar suport incondicional.

I recorda: cuidar-se avui és una inversió de futur.