Jubilar-se no sempre és un moment fàcil ni desitjat

Per Patricia Ramírez

Són moltes les persones que es volen jubilar. Arriba una edat en què després de 40 anys com a professional, el cansament es fa palès. A d’altres, per contra, la idea de deixar de treballar els espanta: “I ara què faré? Si deixo de ser productiu, què puc oferir?”. És un moment en què desapareix tota l’activitat a la qual has dedicat tota la teva vida, i això descol·loca a qualsevol.

El desig de jubilar-se o la pena per fer-ho dependran de diversos motius:

1. El tipus de professió que un ha exercit. Per més que t’agradi la teva feina, hi ha professions que desgasten molt, com pot ser treballar al carrer netejant parcs a zero graus, conduir un camió, estar en una mina o realitzar la complicada cirurgia d’intervenir un cervell. Hi ha professions que per la seva duresa climatològica, física o el nivell d’esforç mental que requereixen, impedeixen que la persona es continuï sentint forta i capaç de desenvolupar-la amb precisió o amb total rendiment. El deteriorament físic i mental és evident i comença a partir dels 30 anys.
   Arriba un moment en què el professional no s’hi veu amb cor, es nota cansat i desitja poder gaudir d’una vida sense estrès i sense tant d’esforç.
2. El nivell de gaudi obtingut. Hi ha persones amb sort o amb valentia, que s’han pogut dedicar a allò que els apassiona, que han triat la seva professió. Hi han dedicat hores i hores, sense sentir que estaven “treballant”. Invertim moltes hores a treballar, ens llevem d’hora, prenem decisions, compartim experiències amb altres persones, passem bons i mals moments. La feina suposa un terç de la nostra vida. A aquells professionals que han experimentat la sensació de fluir en la seva feina, els costa més prendre la decisió de deixar-la. “Com puc deixar de treballar si m’agrada el que faig, si em fa sentir bé? Crec que segueixo sent eficaç, que tinc molta experiència, que la gent em valora.” Jubilar-se, per a ells, és una decisió trista que els porta a deixar una passió. De fet, molts professionals lliures decideixen no fer-ho o continuar connectats d’alguna manera amb el seu despatx, la seva consulta o el seu restaurant.
3. El reforç rebut. Per a molts professionals, jubilar-se és deixar de ser el que són, ja que identifiquen el seu valor i la imatge que tenen amb la seva professió. Deixar de treballar és deixar de ser el que ara els representa. Són molts els qui han sacrificat la seva vida personal, fins i tot el fet de tenir fills, per una professió. Anys i anys de dedicació i reconeixement social, que els porten a associar que la tasca que duen a terme els fa ser bons i que si deixen de fer-la, deixaran de ser-ho. Obliden que són persones, parelles, pares o mares, amics, i que en aquests rols també es desenvolupen meravellosament bé. Quan ets molt reconegut per la teva feina, el dia que deixes de treballar també et fa por perdre el reconeixement, perquè portes molts anys alimentant la teva autoestima a través de la feina. Per a ells, la identificació de la seva persona, l’autoconcepte, està estretament vinculat amb la seva tasca professional.
4. El suport social. Treballant estàs en contacte amb gent, tens un cap o ets el cap, tens companys, clients, persones amb qui relacionar-te. Si el tipus de relacions que has establert en la teva vida professional són de qualitat, abandonar-les genera molta tristesa. Hi ha moltes emocions i projectes compartits, gent que ha ajudat i donat suport. Molts s’han convertit en amics i ara suposa acomiadar-se’n, no per perdre’ls, però sí per tenir-hi una relació més llunyana. Les relacions socials poden ser una gran font de satisfacció. Ens agrada sentir el suport dels altres, ens agrada el sentiment de pertinença. I tot això es perd en el moment de jubilar-se. Podràs tenir un altre tipus de persones meravelloses al voltant, però suposa deixar de banda una part important de la teva vida.
5. El canvi. “I ara, a quina hora em llevo?” Una feina t’obliga a tenir una rutina, tens uns horaris i una disciplina. D’alguna manera, la teva vida està ordenada i això et dóna seguretat. La idea de jubilar-se pot anar associada al caos, perquè canvia tot: horaris de son, d’àpats, de lleure. Suposa tornar a organitzar-se de manera diferent.
6. Els nous projectes. L’esperança de vida cada vegada és més alta. Des que et jubiles fins que et mors, queden molts anys, uns 20. Moltes persones han anat col·leccionant plaers i aficions per poder dedicar-hi temps un cop jubilats. Per a ells, el temps que guanyaran després de jubilar-se té un sentit. Hi ha alguna cosa que els motiva i els anima en el canvi. Jugar a golf, fer algun tipus de treball manual, córrer mitja marató, visitar llocs i viatjar, apuntar-se a informàtica, aprendre un altre idioma, fer un llarg viatge per visitar la família, dedicar hores a pescar, passejar sense mirar el rellotge. Si trobes allò que dóna sentit a la teva vida, si trobes una motivació que t’enganxi, jubilar-se serà una decisió que t’obrirà les portes a un món amb el qual fa anys que fantasieges i que saps que et farà sentir bé.

Llegeix també: Com afronta el nou any una persona d’èxit (i què és el que en puc aprendre)

La por no és pel que s’acaba, el més trist és no tenir la motivació per allò que comença. Aquí és on cal treballar, en la il·lusió pel que és nou. La qualitat de vida d’una persona de 65 anys avui dia pot ser altíssima. Només cal saber aprofitar-la.