Dia Internacional de la Dona: sense jubilació digna no hi ha igualtat

Nova York, 8 de març de 1857. Un grup d’obreres tèxtils surt al carrer per protestar per les miserables condicions en què treballen. 118 anys després, l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides tria el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona.

En el transcurs d’aquest temps hi va haver molts esdeveniments relacionats amb la reivindicació dels drets de la dona. Van ser uns anys de turbulències polítiques i socials que van coincidir amb un creixement exponencial de la població i en els quals es va assolir en alguns països el sufragi femení universal gràcies a la lluita de moltes dones per tenir els mateixos drets que els homes.

A Espanya també s’ha avançat molt en aquest últim segle, però queden encara arestes per polir. Solucionar la precarietat que pateix gran part de la població femenina durant la jubilació és una de les assignatures pendents. Tal com assenyala l’estudi de l’IESE i VidaCaixa “Impacte de les pensions en la dona. Jubilació i qualitat de vida”, les dones són especialment vulnerables a durant l’etapa de la jubilació, un període vital en el que es fan més patents les diferències entre ambdós sexes.

Si ens fixem en l’etapa adulta, les diferències en els salaris -el sou femení suposa, de mitjana, un 77% del masculí- provoquen desigualtats en les prestacions de jubilació i augmenten el risc de pobresa en la població femenina durant aquesta etapa. Aquesta situació les fa més vulnerables i necessitades d’una major protecció social i econòmica.

A més, les desigualtats entre sexes s’accentuen si la manera de resoldre els conflictes de conciliació entre feina i família és que la dona renunciï temporalment a una feina remunerada o redueixi la seva jornada laboral.

Segons l’estudi, els homes treballen una mitjana de 43,4 anys, mentre que elles ho fan -de forma remunerada- una mitjana de 12,8 anys, la xifra més baixa d’Europa.

Aquesta dada afecta directament a la contribució de la població femenina a la seva pensió pública: la retribució mitjana dels homes és de 1.067 euros, mentre que la de les dones és de 659 euros, un 38% inferior, amb el consegüent risc de pobresa.

Les diferències es reflecteixen també en les aportacions als plans de pensions privats: un home entre 50 i 65 anys aporta un 21% més que una dona.

“Al final la dona és la que menys cobra perquè ha estat fora del mercat laboral o no hi ha entrat mai a causa de les baixes per maternitat o les excedències. Aquestes decisions són clau per sostenir una societat però tenen algunes conseqüències directes com pot ser la reducció de l’aportació a la Seguretat Social. A més, com a conseqüència, afecten directament a la qualitat de vida i a la feminització de la pobresa”, explica la professora de IESE Núria Chinchilla, autora de l’estudi.

En definitiva, tot i que ja s’han fet passos gegants per millorar el dia a dia de les dones al nostre país, és indispensable trobar fórmules que els permetin mantenir el seu poder adquisitiu després de la vida laboral activa.