Com afecta la piràmide de població d’Espanya a les pensions?

Alguna vegada ha vist algú cap piràmide sostinguda sobre la punta? Si es donés el cas, s’assemblaria molt a la piràmide de població espanyola. Cada vegada hi ha més població gran i, per això, canvia la forma del gràfic. Això, al seu torn, comporta problemes al sistema de pensions.

La piràmide

Hi ha dos fenòmens en la història recent de la natalitat espanyola amb els quals ens hem de familiaritzar per entendre els problemes que se’n deriven. D’una banda, hi ha el baby boom. Es tracta d’una expressió que defineix la situació demogràfica després de la Segona Guerra Mundial. Al Regne Unit es va produir entre 1946 i 1964. És un fenomen normal després de períodes de conflicte. Els homes joves tornen a casa, s’acaba l’economia de guerra i, en conseqüència, es dispara la natalitat.

Llegeix també: Millennials i jubilació: Fins quan creus que treballaràs?

Espanya també ha tingut el seu baby boom, però en circumstàncies diferents. La més cridanera és que va arribar més tard, entre el 1958 i el 1977. En aquests anys van néixer uns 14 milions de nens. Però per fer-nos una idea de la magnitud, el millor és comparar. Són dos milions i mig més que en els 20 anys anteriors i quatre i mig més que en els 20 següents.

Això últim ens pot donar una idea dels problemes que s’acosten. És l’altra part del fenomen d’inversió de la piràmide. El que hauria de ser la base, cada vegada s’estreny més, i són aquests els que han de sostenir el sistema de pensions.

Els problemes

La dràstica baixada de la natalitat després de la generació del baby boom va ser pal·liada amb l’arribada d’immigrants des dels anys 90 fins a l’esclat de la Gran Recessió. Els qui venien eren joves, sans i disposats a treballar. Però ara ens trobem en una situació de crisi amb una alta taxa d’atur, per damunt del 20%. Per la seva banda, el Govern preveu que, a més, no baixi del 15% fins al 2019.

Aquesta conjuntura: un mercat laboral precari, i el fet que a partir del 2023 es jubilarà en massa una generació molt nombrosa i amb llargues carreres de cotització, és a dir, amb dret a rebre pagues altes, és la que cal afrontar.

També s’ha de tenir en compte que la gent viu cada vegada més. Per exemple, als 70 pràcticament la meitat de les defuncions corresponien a la franja d’edat dels 60 als 79 anys. Ara el 60% de les morts estan compreses entre els 80 i els 99 anys.

En resum, les despeses del sistema aniran augmentant cada vegada més a causa de l’increment del nombre de pensionistes i de l’augment de les pensions i del temps en què cal pagar-les. Tot plegat sostingut amb una bossa de joves amb feines menys estables i salaris baixos.

Entre el 2007 i el 2016, la despesa de l’Estat en pensions ha pujat en 44.000 milions d’euros. A més, el nombre de treballadors per pensionista no ha deixat de caure en els darrers anys. El 2007 era de 2,71, mentre que el 2015 s’ha situat en 2,26.

Això no obstant, els científics del CSIC Antonio Abellán García i Rogelio Pujol Rodríguez prefereixen treure una mica de dramatisme a la qüestió (però no tot). El que ha passat en altres països, amb part de la seva generació baby boom ja jubilada, és que els primers tenen una mortalitat “lleugerament més alta” que els últims. Segons els professors, “això porta a ‘suavitzar’ la transició o entrada d’efectius baby boom en edats pensionables respecte a les generacions prèvies”.

En tot cas, reconeixen el problema: la relació nombre de treballadors/pensionistes, que cada vegada es tensa més, tot i que prefereixen posar el focus en la baixa ocupació laboral. Perquè quan parlem de sistema de pensions cal fixar-se en dues piràmides: la piràmide d’edat i l’estructura piramidal del sistema. Aquesta última significa, més o menys, que la nostra gent gran cobra pensió gràcies als qui avui treballen. Per tant, si augmenta aquesta base, millorarà el sistema.

Avui calen 3 treballadors per pensionista. El 2050 tan sols hi haurà un treballador per pensionista. Davant aquest entorn d’incertesa respecte a la sostenibilitat del sistema públic de pensions, sembla de vital importància abordar el problema del desequilibri estructural de la Seguretat Social.

No són només les deficiències del mercat laboral el que ataca el sistema. Hem viscut una crisi global de fortes conseqüències que ha fet disminuir el nombre d’afiliats a la Seguretat Social, i malgrat que el 2015 el PIB ha crescut un 3,2% i s’han creat més de mig milió de llocs de treball, no ha estat suficient per sufragar els problemes pressupostaris de la Seguretat Social.

Què es pot fer davant els reptes de la piràmide de població?

Hi ha alternatives que no depenen de la piràmide de població. L’objectiu sempre ha de ser mantenir el nivell de vida a futur. Per tant, hi ha la possibilitat de plantejar-se el fet de complementar la futura pensió pública amb instruments d’estalvi privat.

Llegeix també: Com puc treure el màxim partit dels meus estalvis?

Alguns països ja inverteixen l’estalvi en pensions. Al Japó s’inverteix en carteres molt diversificades. Això no obstant, a Espanya, l’excedent –la coneguda com a guardiola de les pensions– s’inverteix per llei en actius de renda fixa, els quals tenen poc risc però ofereixen escassa rendibilitat.

El que es proposa és imitar d’alguna manera aquesta forma d’estalvi, però fent-ho a la nostra manera. L’estalvi privat ens brinda l’oportunitat de poder decidir on volem invertir els nostres estalvis per a la jubilació.

Al mercat hi ha moltes opcions i productes. Per tant, ens hem de quedar amb la idea que es poden adaptar perfectament a les nostres necessitats i també tenir en compte una altra cosa: gaudeixen d’importants avantatges fiscals.

A VidaCaixa hi ha un complet catàleg que es pot classificar segons la major o menor exposició a la renda variable (que pot donar més rèdits a canvi d’una mica més de risc).

• PlanCaixa Borsa Internacional. Inversió 100% en renda variable.

• Plans mixtos: PlanCaixa Equilibri, PlanCaixa Oportunitat o PlanCaixa Creixement.

Però hi ha novetats interessants. Des de l’any passat tenen una gran acollida per part dels nostres clients els plans amb data objectiu, els anomenats Destí, que van reduint el nivell d’exposició al risc a mesura que ens acostem a la data de jubilació. En aquesta opció hi entren el CaixaBank Destí 2022, CaixaBank Destí 2030, CaixaBank Destí 2040 i CaixaBank Destí 2050.

Perquè al final el que busquem és tenir les regnes del nostre destí. Difícil, sí. Però hi ha coses que es poden preveure. La piràmide de població és un repte per al sistema públic de pensions; així doncs, per què esperar? Posem-nos des d’ara mateix a combatre els seus efectes.