Explorar l’Antàrtida amb 78 anys i dues històries més de jubilació

Aquells que relacionin jubilació amb inactivitat no coneixen les històries de jubilació de la Josefina, la d’en Juan o la de la Debbie i en Michael. Aquests noms amaguen tres exemples de com la tercera edat es pot convertir fàcilment en una tercera joventut. Coincidint amb el Dia Internacional de les Persones Grans, us presentem tres vides que inspiraran més d’un de vosaltres.

Tornar a l’Antàrtida als 78 anys

Josefina Castellví va ser la primera espanyola a investigar l’Antàrtida. Una revolució per a una dona nascuda el 1935 i que va arribar a dirigir deu campanyes al continent blanc. El gener del 2003, als seus 78 anys, va decidir tornar a aquest racó de món, després de gairebé dues dècades sense visitar-lo. Aquesta doctora en biologia va explicar al cineasta Albert Solé que aquest continent és el seu “paradís perdut”. Ell es va declarar fascinat pel “contrast entre l’àvia i l’aventurera”.

Explica la Pepita, com la coneixen tots, que segueix sent una dona àgil i activa, però que els anys no han passat en va. Revela que es manté en forma gràcies al jardí del qual té cura i a les puntes de coixí, que l’ajuden a mantenir a ratlla l’artrosi. També camina molt i practica ioga un cop per setmana: “De jove vaig fer molt ioga però després, amb tot això de l’Antàrtida, has d’abandonar les rutines. No pots anar quatre mesos allà i posar-te a fer ioga”, diu fent broma.

Setanta-tres anys i tretze campionats nacionals de tennis

Hi ha pocs esportistes que puguin presumir d’haver estat 13 vegades campions en la seva categoria. I gairebé cap que ho pugui dir als 73 anys. És el cas de Juan Piles, tennista valencià que va començar a jugar amb 41 anys i que ja té a l’esquena més d’una dotzena de medalles com a campió d’Espanya de tennis per a veterans. Un altre destacat tennista sènior és Alfredo Mínguez, de 80 anys. Ell també va començar tard, amb més de trenta anys, i ara juga gairebé cada dia, si les lesions li ho permeten.

L’Alfredo també ha estat campió d’Espanya en la seva categoria i assegura que el seu amor per aquest esport és la clau de la seva fortalesa: “Fer esport significa mantenir-se actiu, que tot el mecanisme funcioni, no solament el cos, sinó també la ment”.

Els sèniors nòmades de Seattle: “I si ho deixem tot?”

La Debbie i en Michael Campbell no guanyen tornejos ni corren maratons, però es mouen. I molt. Aquesta parella dels Estats Units va prendre una decisió: quan es jubilessin, farien la volta al món allotjant-se només en apartaments privats per viure cada ciutat com a autòctons. El The New York Times parla d’ells com “els sèniors nòmades”. Sens dubte, han adoptat una filosofia sorprenent: volen estar en moviment constant i buscar el seu lloc lluny de casa.

La idea va néixer fa un parell d’anys, quan la Debbie va preguntar a en Michael: “Si podem viure a Seattle sense treballar, podríem fer el mateix a l’estranger?”. Després de tres mesos fent càlculs, van prendre la decisió: podien. Van vendre el seu petit veler, el cotxe i van llogar la casa. Des de llavors, ja han viscut en un gran pis a Florència, en un loft a París, en una granja en un poble d’Irlanda i en un apartament amb sauna a Tallinn.

Espanya i el món sencer estan plens d’històries que demostren que, amb la jubilació, comença una de les etapes més riques de la nostra vida. Depèn de nosaltres treure’n tot el profit. La Fundació Bancària “la Caixa”, des del seu primer homenatge a la vellesa fa 100 anys, treballa pel benestar de les persones grans. Aquesta web és el seu aplaudiment particular a algunes d’aquestes històries, que omplen els anys de vida, projectes i il·lusions.