James Vaupel: “No hi ha cap evidència científica que fixi un límit a la durada de la vida dels humans”

El professor nord-americà James W. Vaupel és científic de la demografia, màxim expert en envelliment, biodemografia i demografia formal, i pare de la teoria de la plasticitat en la longevitat. És el director fundador de l’Institut Max Planck de Recerca Demogràfica de Rostock, a Alemanya.

Les seves investigacions han fet la volta al món, han generat nombrosos debats i han aconseguit canviar la percepció que es té sobre l’envelliment. En aquesta entrevista amb el blog de VidaCaixa, que ja va parlar d’ell en aquesta entrada, Vaupel explica algunes de les fites de la seva recerca i de les conseqüències que una societat més envellida pot comportar a les societats desenvolupades.

Arribarem a ser, els éssers humans, immortals en algun moment?

Dubto que els humans siguin mai immortals, però qui sap. No hi ha cap evidència científica que fixi un límit a la durada de la vida dels éssers humans en el futur. Ningú no ha viscut mai més de 122,45 anys, almenys ningú de qui hi hagi documentació consistent. Jeanne Calment va viure 122,45 anys a Arle, França. Va morir el 1997.

Quina implicació té en la societat el fet que l’esperança de vida augmenti tres mesos cada any?

Al meu entendre, crec que la pregunta clau que cal fer-se és saber com de saludables seran les persones en edats avançades. L’evidència suggereix que, a mesura que vivim més temps, vivim d’una manera més saludable. De fet, és molt complicat viure més temps sense viure d’una manera més saludable. Les evidències científiques suggereixen que allò que es coneix com a “edat avançada”, és a dir, quan les persones pateixen deteriorament cognitiu i necessiten ajuda en les seves activitats diàries, s’està posposant dos o tres anys cada dècada, que és el que augmenta l’esperança de vida. Així doncs, la gent de 100 anys d’aquí a un segle podria ser tan saludable com la gent de 70 o 80 actualment.

Podríem centrar en la prosperitat i la medicina les claus de l’augment de l’esperança de vida que revela en la seva recerca?

La nostra recerca suggereix que aquests dos factors, prosperitat econòmica i avenços en medicina, tenen aproximadament la mateixa importància per a l’augment de l’esperança de vida. A això cal afegir-hi que tots dos factors estan relacionats: una societat més pròspera es pot permetre una millor medicina.

Vostè diu que les futures generacions tindran un horari de feina de menys hores i disposaran de més temps per estar amb la família. Per què?

Com que vivim d’una manera més saludable, podem treballar a edats més avançades. Si treballem més anys al llarg de les nostres vides, llavors ens podrem permetre el luxe de treballar menys hores a la setmana, de manera que, si volem, podrem disposar de més quantitat d’hores per dedicar-les a les nostres vides.

En quin sentit haurien de canviar els sistemes de pensions als països desenvolupats si cada vegada estan més envellits?

Això és una pregunta que han de respondre els mateixos estats, si bé hi ha estudis que assenyalen que els canvis en l’esperança de vida transformaran completament els actuals sistemes de pensions dels països desenvolupats. D’altra banda, és evident que, a mesura que les persones viuen més temps i de manera més saludable, poden i han de treballar fins a edats més avançades. Si ho fan, llavors tothom, incloent-hi ells mateixos i les persones més joves, podran treballar menys hores a la setmana.