El novembre és el mes dels que ja no hi són. O sí que hi són, però només en els nostres records. Perdre un ésser estimat és terrible. Per més que un provi d’empatitzar amb qui pateix, fins que no es viu l’experiència no es pot arribar a experimentar l’abast del desconsol, la soledat i la sensació de mai més. Mai més podràs parlar amb aquesta persona, agafar-li la mà, riure i plorar amb ella, compartir un viatge, un dinar, una reunió, un joc, un aprenentatge. Mai més.
Per als creients, el consol està en el retrobament a l’altra vida. En el fet que al més-enllà ens trobarem amb els éssers estimats. És possible que en algun moment pugui arribar a ser un alleujament. I d’alguna manera aquesta reflexió ens ajuda a mantenir viu el record. Però la necessitat de l’ara, no la cobreix.
El procés de dol és una cosa molt personal. És el procés d’adaptació a una vida nova sense la presència de la persona que se n’ha anat. I malgrat que els manuals de psicologia marquen unes pautes per diferenciar quan el dol flueix amb normalitat i quan es considera patològic, sincerament, no hi ha regles universals per a la gestió correcta d’aquest procés.
Sabies que el teu estalvi també pot ser responsable?
Moltes persones senten tanta pena durant tants mesos que arriben a qüestionar-se si ho estan fent bé. En el dol no hi ha coses que es facin bé ni coses que s’estiguin fent malament. No és el millor moment perquè un es jutgi. Prou feina tenim amb el que estem passant.
El dol té una sèrie d’etapes que no tothom viu de la mateixa manera. Conèixer-les i identificar-les ens pot ajudar a relaxar-nos i sentir que anem evolucionant.
Al principi, el nostre esquema mental és incapaç d’incorporar la idea de pèrdua total, de pèrdua per sempre. Així doncs, neguem la situació. Verbalitzem que no és possible que això ens estigui passant a nosaltres. Ni tan sols volem que ens parlin de la mort de l’ésser estimat.
Hi ha persones que es mostren irascibles i s’enfaden més del que és habitual en situacions en què en un altre moment no s’haurien enfadat. Estan molt sensibles a tot i tot els molesta. Eviten situacions, persones, trobades.
Siguis o no siguis creient, ens agrada fantasiejar amb la idea que tornarem a estar al costat de la persona estimada.
És la fase prèvia a l’acceptació. Realment prenem consciència que la persona no hi és i que ja no hi serà més. Sentim pena, ganes de plorar, alteració del son, problemes de concentració. La persona i els seus records ocupen la nostra atenció. I aquest sentiment ens acompanya en paral·lel tot el dia. Pots tenir una vida activa, atendre les teves responsabilitats, però sempre amb un rerefons de pena i tristesa.
Acceptar vol dir que deixem d’enfadar-nos amb el que ha passat. Deixem de buscar culpables. Aconseguim normalitzar la nostra vida, i les sensacions d’aflicció, soledat i ganes de plorar van minvant.
Si et trobes en qualsevol d’aquestes fases, pots seguir aquests consells. No són universals, però poden ser guaridors en molts moments.
El dol és un procés d’adaptació dolorós i molt personal. No tinguis expectatives. No esperis res de tu. Mira d’acceptar i fluir. Les emocions ens recorden que estem vius i també ens reflecteixen el valor i l’amor que teníem per la persona que se n’ha anat. Deixa que tinguin la presència que han de tenir. Fugir del malestar és antinatural.
La teoria de la Phoebe Buffay a Friends és certa: les llagostes s’enamoren i conviuen…
De vegades, l’edat pot ser un obstacle per trobar feina. Per ajudar a la reinserció…
Tenir cura d’un familiar en una situació de dependència és una feina que requereix temps…
El sistema de pensions a Espanya és un dels pilars del nostre estat del benestar.…
La necessitat d’un objecte que et permeti transportar objectes personals, entre ells els diners, és…
L’augment de preus afecta la teva butxaca i la inflació s’ha convertit en un tema…