Doctora, què tinc?, quina és la meva etiqueta?

Per Patricia Ramírez.

Als pacients, siguis podòleg, fisioterapeuta, metge o psicòleg, els agrada dir-te doctor. Els deu donar seguretat, de la mateixa manera que els dona seguretat posar-se una etiqueta. Després de l’entrevista clínica, de recollir els símptomes, la història i tota la resta, el primer que et pregunten és: “Què tinc? És depressió, és un TOC, sóc hipocondríac?”. Les etiquetes ens classifiquen, i en la seva versió positiva, ens permeten saber des d’on arrenquem per establir el tractament adequat.

Però les etiquetes, en la seva versió negativa, ens condicionen, i molt.

Encara que tu no vulguis etiquetar, molts dels pacients ja venen rebotats d’altres centres. O han estat abans amb altres psiquiatres o psicòlegs, i els que no, han investigat tots els seus símptomes a Internet i s’han diagnosticat ells mateixos. “És que la meva altra psicòloga em va dir que jo tenia neurosi.” Valga’m Déu, amb aquest nom n’hi ha per tornar-se neuròtic, si no ho ets.

Així doncs, el primer que faig jo és decebre els meus pacients, perquè no els classifico. Acostumo a dir-los que tenen el que ells em diuen que tenen. És a dir, un seguit de símptomes que estan torpedinant el funcionament natural de les seves vides, i que els impedeixen aconseguir el benestar que necessiten. I res més.

Un percentatge molt alt de la població, si no ha anat al psicòleg, sí que ho ha fet al metge de capçalera, el qual els ha receptat ansiolítics o antidepressius. A Espanya s’ha triplicat el consum d’antidepressius en 10 anys, segons les dades publicades per l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).

Prop de 2,8 milions de persones pateixen depressió. I el 40% de la població pateix ansietat o depressió. Les xifres són altíssimes. D’alguna manera, estem vivint malament, ja que els dos trastorns són fruit, en gran part, del nostre estil de vida. El que menys necessita una persona és estar classificada pel seu estat psicològic. Només ens porta a sentir-nos malalts, dependents, incapaços, ens genera incertesa (“estaré sempre així?”) i dona un aire de permanència al nostre estat psicològic.

La manera que tenim de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i les etiquetes que ens pengem, ens suggestionen i ens porten a comportar-nos d’acord amb la visió que tenim de nosaltres mateixos. Realment t’ajuda saber que ets un ansiós o un depressiu? No seria més útil pensar simplement que tenim símptomes ansiosos o símptomes depressius? Quan es té una cosa en comptes de quan s’és una cosa, traiem permanència al mal moment. Tenir és una cosa que un pot deixar de tenir. Però deixar de ser és una cosa més complicada. No menystinguis aquest matís, perquè les paraules tenen un efecte poderós en la nostra manera de sentir i comportar-nos.

T’animo a desfer-te de totes les etiquetes limitadores: ansiós, depressiu, mandrós, manaire, controladora, etc. No t’ajuden a canviar si el que vols és sentir-te millor. Per desfer-te’n pots començar amb un acte simbòlic, com escriure-les i ficar-les en algun lloc d’on no les puguis treure més, com una guardiola d’aquelles que cal trencar per treure’n els diners. No crec pas que tinguis cap interès a clavar un cop de martell a un porquet ple de negativitat .

Un altre consell que et pot ajudar és reformular. Vol dir donar-li una forma diferent per definir el teu estat. Cada vegada que provis de parlar-te en negatiu, de dir-te que ets això o allò, canvia, capgira la història. Ets el guionista de la teva parla. Ningú no l’escriu per tu. Ara sembla automàtica, però si prens plena consciència de com t’expresses, també hi podràs introduir canvis que et faran sentir millor. “Seré un ansiós tota la vida. Aquesta ansietat limitarà totes les meves oportunitats”, ho pots reformular així: “Tinc símptomes d’ansietat que ara són incòmodes i em limiten, però amb una mica de teràpia o de treball personal, amb una mica d’ajuda, estic segur que començaré a trobar-me millor”.

No sempre un és el que desitgi ser, però sempre, tinguem la base genètica que tinguem, podem fer alguna cosa per sentir-nos millor. El nostre cervell té la capacitat d’aprenentatge tota la vida. Té plasticitat. Pot crear noves connexions. Pot aprendre noves activitats que ens relaxin, pot aprendre a relacionar-se amb un mateix en altres termes. Aprendre un altre ritme de vida, abaixar el nivell d’exigència… Es poden dur a terme moltes accions que regulen les nostres emocions. Tu, encara que estiguis desesperat, també pots.