Dia Mundial del Càncer "Hi ha hagut moments difícils, però pensava que em costaria més"

Més casos, però menys mortalitat. Aquest seria el titular sobre la incidència del càncer a Espanya, una malaltia molt present en el nostre dia a dia que avui, Dia Mundial del Càncer, queda més palesa. És difícil trobar algú que no hi hagi tingut cap contacte, ja sigui com a pacient o com a persona propera a un malalt.

La Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) calcula que aquest 2015 es registraran 227.076 nous casos, una xifra que fa anys que augmenta. Però a l’altra cara de la moneda hi ha optimisme: un terç de tots els càncers tenen actualment un índex de supervivència superior al 80%. I aquesta xifra, per sort, també segueix augmentant, gràcies als avenços en diagnòstic precoç i en teràpies més eficaces, segons apunta l’informe anual de la SEOM.

La batalla contra el càncer és una lluita compartida entre el malalt, els seus familiars i els amics. Una lluita que pot esdevenir més lleugera si es tenen en compte consells dels professionals per viure el procés de la millor manera possible.

“No hi ha una manera ni millor ni única d’afrontar el procés que es deriva d’una malaltia oncològica”, diu Ainhoa Marín Gómez, psicooncòloga de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Barcelona. “És més, m’atreveixo a dir que hi ha tantes maneres com persones malaltes.” Aquesta infinitat de formes de fer cara a la malaltia depèn de molts factors, que no només són mèdics sinó també personals i socioeconòmics. Però tots, diu Marín, parteixen d’una base evident. Afrontar un diagnòstic de càncer, a priori, no és fàcil. Aquesta professional dóna una sèrie de claus molt útils per relativitzar la batalla tant com sigui possible.

Un canvi brusc, però una adaptació ràpida

“En un primer moment, la persona experimenta un seguit de respostes emocionals que tenen a veure amb la vivència de la pèrdua de salut i que col·loquen la persona en un nou rol, on se sent vulnerable, per la qual cosa necessitarà un temps (curt) per poder recol·locar-se i començar a afrontar la situació”, explica. Subratlla especialment aquest detall: el període és curt. “Quan han passat les reaccions inicials, la majoria de persones són capaces de fer front al problema molt millor del que al principi es pensaven”, afegeix. “Si tenen un bon suport i acompanyament fins a acabar el procés, el camí serà més planer.”

Un dels elements més importants és, segons la psicooncòloga, que la persona senti que té recursos per poder afrontar la situació. Tot i que la salut no depèn del malalt, hi ha altres aspectes que sí que podrà controlar. “Buscar recursos per pal·liar els efectes de la quimioteràpia (en la nutrició o en complements vitamínics, per exemple), practicar algun tipus de relaxació per poder controlar moments d’angoixa que es puguin produir, pensar com vol organitzar-se els dies durant el període de tractament, buscar alguna activitat que li agradi molt (i pugui fer) per tal d’intentar desconnectar de la malaltia”, són alguns dels exemples que posa Marín. “Qualsevol recurs que ajudi a millorar el benestar emocional i, per tant, la qualitat de vida, serà vàlid per poder fer un afrontament més adaptatiu. No tots els recursos són útils a tothom, cadascú ha de buscar els seus.”

Donar-se permís per expressar les emocions

“Serà important en aquest procés que la persona no deixi passar el que està sentint.” Diu Marín que totes les emocions tenen la seva funció i que, per tant, no n’hi ha de bones ni de dolentes, “totes són necessàries”. “És important no jutjar-se davant les reaccions emocionals que puguin semblar estranyes o desconegudes”, afegeix. “El procés oncològic és nou com a vivència de patiment i les reaccions que puguin aparèixer també poden ser noves per a la persona que ho pateix.”

Acompanyar, a prop i en la distància

“És essencial que la persona se senti acompanyada de les persones que estima.” No sentir-se sol és de gran ajuda, però Marín matisa que, quan parlem d’acompanyar no ens referim només a una presència física sinó a “posar-se a disposició de la persona malalta, poder escoltar les seves preocupacions, permetre l’emoció de l’altre i no jutjar-ne els comportaments”. En definitiva, estar en sintonia amb el malalt, ja sigui lluny o a prop.

Destaca Marín que el pas per la malaltia és un viatge familiar que afecta tots els seus membres. “La família esdevé protagonista no solament com a conjunt d’agents facilitadors, sinó com a persones que tindran també necessitats psicològiques específiques que requeriran suport especialitzat.” És en aquest sentit que subratlla la necessitat d’una comunicació oberta, clara i sincera entre pacient i família.

El poder de l’autosuperació

“L’experiència ens diu que, en moments de patiment emocional intens on la lluita per la vida entra en joc, les persones aconsegueixen forces per superar-se a si mateixes”, diu la psicooncòloga. L’Anna, una pacient de 45 anys que ha superat la malaltia, reconeix que, “si bé hi ha hagut moments difícils, he estat capaç d’afrontar-ho, em pensava que em costaria més”.

Marín apunta que “l’experiència oncològica és una vivència que sacseja la part més interna de l’ésser humà, i és per això que es converteix en una experiència molt personal i profunda, que necessàriament ha de ser compartida i que en la majoria dels casos esdevé transformadora”. En aquest sentit, en Joan, de 52 anys, diu: “Ja m’he deixat de preocupar per certes coses, ara ho relativitzo tot… Em miro les coses d’una altra manera”. La Maria, de 45, afegeix: “Jo ja no vull portar la vida que tenia abans de la malaltia, vull dedicar el temps a les coses que crec que valen la pena”.