Un joc dialèctic de cinc fases per fer front al confinament

Les conversacions quotidianes són un univers meravellós i poc explorat.

Pensem-ho un moment: des del moment que obrim els ulls cada matí fins que els tornem a tancar a la nit, el nostre dia a dia està brodat per una sèrie contínua de conversacions quotidianes.

Tenim conversacions amb la nostra família, els companys de pis, els companys de la feina, els veïns, les persones amb les que coincidim al gimnàs o al supermercat… Si ho pensem bé, ens adonarem que tota la nostra vida emocional, social i professional se sosté a través de conversacions. Els nostres diàlegs ens representen, donat que la gent es fa una idea de nosaltres a través de les paraules que intercanviem amb ells.

I com educar als nostres fills, com seduir, com construir una parella o una amistat, com coordinar-nos a la feina per a qualsevol projecte, si no és a través d’una conversació?

Les conversacions afecten a la nostra salut emocional i física

Sorprenentment, tot i la importància crucial que tenen els intercanvis dialèctics a les nostres vides, hem reflexionat molt poc sobre en què consisteix exactament un diàleg i com podem afrontar les nostres conversacions diàries per a que siguin el més empàtiques, eficaces i nutritives possible.

Tots hem tingut alguna experiència individual de conversacions que ens han exasperat o ens han posat a tres mil. Però, complementàriament, tots hem viscut també conversacions que ens han tranquil·litzat, han calmat la nostra angoixa, ens han retornat l’equilibri. Doncs bé: ara tenim proves empíriques que validen aquestes experiències individuals, experiments monitoritzats que ens demostren que algunes conversacions tòxiques i estressants modifiquen els nostres estats hormonals, ja que augmenten el nostre nivell de cortisol en sang. I, pel contrari, percebem que hi ha conversacions que estimulen el nostre estat anímic i ens harmonitzen, perquè alliberen endorfines, les hormones antagonistes del cortisol.

Un joc dialèctic pel confinament

Aquests dies estranys i extraordinaris de confinament que ens ha tocat viure poden ser un bon moment per comprovar la gran eina humana que constitueix la conversació per mantenir i millorar la nostra estabilitat psíquica i emocional.

Us proposo un joc per a intentar millorar la qualitat dels nostres intercanvis conversacionals. Preneu-vos-ho com una activitat divertida que podem realitzar amb aquelles persones amb qui compartim el nostre espai i temps aquests dies. Podem aprendre molt sobre els demés i sobre nosaltres mateixos.

El joc dialèctic es composa de 5 fases com si fos un videojoc: no iniciarem una nova fase fins que no haguem completat l’anterior. Som-hi!

1. La primera fase consisteix en el següent.
Escollim un dels menjars del dia -preferiblement el sopar, per allò de que el dia pràcticament ja ha transcorregut- per reunir-nos al voltant d’una activitat agradable. Aquesta fase exigeix acomplir un únic requisit: que tots els que vivim a casa estiguem asseguts al voltant d’una taula on tots puguem veure còmodament a la resta (o, bé, qui prefereixi sopar sobre una catifa, doncs endavant també!). “Fàcil”, em direu. Perfecte. Anem a per la següent fase.

2. La segona fase té un requisit força exigent pels temps que corren, i és que no pot haver cap dispositiu electrònic al nostre voltant durant el nostre sopar de trobada conversacional cara a cara: fora la televisió, fora ràdios i fora ordinadors, tablets i mòbils.

M’avanço per si algú se sent temptat a dir “Bé, però jo el mòbil el tindré en silenci i ja està”. No, no. Res de mòbils a la vista, encara que estiguin en mode avió. La raó d’aquesta restricció, menys dramàtica del que pugui semblar en un primer moment a algun dels membres més enganxats a les pantalles del nostre grup, és perquè ja disposem de treballs empírics d’investigació que demostren que quan hi ha un mòbil a sobre de la taula, encara que sigui en silenci, la mera presència de l’aparell modifica la qualitat de les conversacions que es mantenen. I això succeeix perquè tots els reunits, si veuen un mòbil, intuïtivament processen que en qualsevol moment pot vibrar, i que, de fer-ho, el seu propietari o propietària abandonarà momentàniament la seva atenció a la conversació comú per focalitzar-la al missatge que li hagi arribat. Aquesta expectativa de curtcircuit comunicatiu probable i imminent introdueix als interlocutors a “fer surf” amb atenció flotant per la superfície dels temes, en lloc d’aprofundir en ells.

Ja ho veieu: la simple presència d’un mòbil, encara que sigui silenciós, modifica el nivell de concentració dels participants i mediatitza la conversació!

Per això, si us adoneu, el repte d’aquesta segona fase consisteix en ser molt conscients que l’únic foc d’atenció durant aquest sopar intergeneracional seran els aliments i les paraules que compartirem.

3. Superades amb èxit les dues primeres fases, (no és poc, felicitats a tots!) la tercera fase consisteix en comprovar que tothom participarà de manera activa a la conversació.

Si esteu en família, els adults podem estar atents per si un dels nens (o un de nosaltres) està aclaparant el torn de paraula molt més que la resta. Tots sabem que a les famílies i als grups hi ha persones més expansives i altres, en canvi, més reservades i de menys paraules. I no es tracta d’obligar a ningú a parlar, està clar, però sí d’animar a tots a participar, parant atenció sincera al que vulguin dir-nos els demés. Una bona disciplina que pot ajudar-nos a en aquest punt és mirar amb naturalitat a la persona que està parlant en cada moment, evitant les fugides indiferents de la nostra mirada cap al plat, el sostre o la finestra.

L’objectiu d’aquesta tercera fase és adonar-nos que una conversació equilibrada és un intercanvi cooperatiu on tothom participa, no una reunió jerarquitzada on una persona parla mentre la resta es limita a escoltar. Es tracta, també, de recuperar el plaer de mirar sincerament, interessadament i assossegadament a qui ens està explicant alguna cosa.

Proposem un tema de conversació sobre el que tots tinguem alguna cosa a dir. Un que funciona sempre molt bé es la invitació, formulada a tots els membres de la casa “Explica’ns les dues millors coses que t’han passat avui”. Per suposat, podem obrir la nostra conversació també a la l’expressió de sentiments d’enuig o frustració: “Què t’ha passat avui que t’agradaria canviar si poguessis?” I és important escoltar atentament a la resta, mirar-los amb interès sincer mentre parlen i ser respectuosos amb el que cadascú de nosaltres vulguem expressar. L’escolta atenta és un dels millors regals que podem fer a les persones que estimem.

4. A la quarta fase avançarem una mica més. Ara que estem segurs que tots participem al joc dialèctic, podem observar si tots sabem respectar que acabi la seva intervenció qui està parlant, abans que comenci a parlar la persona següent, o si, pel contrari, algú de nosaltres entra enmig de la conversació quan encara està parlant una altra persona, és a dir, la interromp. Aquest és un dels grans aprenentatges que podem donar als nostres nens: “Espera, un momentet que acabi de parlar el teu germà, i ara ens expliques això que ens volies dir”.

Em direu que coneixeu a uns quants adults que, pel que sembla, mai van rebre aquesta lliçó infantil, perquè interrompen a tort i dret. I segurament aquests adults no us resulten particularment simpàtics; les persones que ens interrompen ens fan sentir malament. Així que ensenyar com es respecta el torn de paraula (i no només de paraula, sinó practicant amb el nostre exemple!) és un gran favor que fem als més petits de cara a les seves relacions futures.

I que consti que, en altres contextos socials o inclús professionals també els hi serà de gran utilitat per millorar tant la nostra relació com la seva imatge personal, si aconseguim que el nostre amic o amiga se n’adoni que, sense saber-ho, tendeix a interrompre’ns.

5. Cinquena i darrera fase. Anem amb totes per treure nota!
Molt sovint, quan un altre membre del grup està parlant, a nosaltres se’ns acut una idea que ens ve a la ment -potser perquè les paraules que està dient ens han suggerit alguna cosa-, idea que ens agradaria compartir amb la resta. No obstant això, hi ha una altra persona parlant en aquest moment, i li correspon el seu torn de paraula. Què podem fer?

Tots coneixem a gent que, justament quan algú està parlant, tenen una ocurrència e interrompen per dir: “Escolta! Això em recorda quan…!” i deixen a qui sigui amb la paraula a la boca. És a dir: entren a la xerrada com un elefant a una terrisseria.

Val la pena aprendre i ensenyar a guardar momentàniament la nostra idea a la nostra ment per aportar-la a la conversació una mica més tard, quan tinguem el torn de paraula. En un primer moment, els adults podem ser els guardians provisionals del tema dels més petits. Així, per exemple, a la nena que a la frase anterior li demanem si us plau que esperés a que acabés el seu torn, podem preguntar-li breument també “De què ens volies parlar?” “D’una cosa que ha passat a classe”. “D’acord. Jo me’n recordaré, i quan acabi el teu germà, ens ho expliques”. I quan el germà hagi acabat la seva intervenció, la convidem a que intervingui: “Eva, vinga, què ens volies explicar de la classe? Volem escoltar-ho”.

Una mica més endavant, podem aportar ajuda, trucs, com per exemple, que cada vegada que se’ls acudeixi alguna cosa que vulguin compartir mentre parla l’altre, posin el seu got al centre de la taula, a mode de recordatori personal “que no se m’oblidi dir això més tard”. La idea és anar aprenent a guardar provisional a una capsa de la nostra memòria el tema, la notícia, o l’acudit o el que sigui que ens ha vingut al cap, mentre arriba el moment adequat per poder parlar.

Doncs, fi del joc…per ara! Si heu arribat fins aquí, l’enhorabona!

I no dubteu que hi ha moltes fases més. Però aquesta és una conversació que tindrem un altre dia.