L’altruisme i la cooperació són la clau de l’èxit de la nostra espècie

Per Pablo Herreros.

A la natura, no hi impera la “Llei de la selva” o només hi sobreviuen els més forts, com moltes vegades hem sentit. Els documentals i llibres s’han centrat en els aspectes negatius del comportament dels animals, però han passat per alt altres conductes i hàbits fonamentals per a l’èxit d’algunes espècies socials, com per exemple l’altruisme.

Les bandades d’elefants esperen els ferits i adapten el seu ritme, o intenten aixecar-los quan defalleixen. Els ximpanzés cuiden les seves cries amb més cura quan tenen síndrome de Down, i els bonobos comparteixen el menjar amb els estranys que apareixen de sobte. Fins i tot els ratpenats, en tornar a la cova, traspassen menjar a altres ratpenats que no han tingut sort caçant.

Però la nostra espècie és la que més simpatitza. A la Prehistòria es compartia la carn entre la banda encara que no haguessis participat en la caça. Tots els adults eren responsables dels nens i nenes, ja que una dona sola en aquella època no podia cuidar i alimentar diverses cries alhora. També hi havia gent gran sense dents que continuaven vivint, la qual cosa significa que altres mastegaven el menjar per ells.

Hem tingut cura dels més febles des de temps immemorials. Per exemple, gràcies al descobriment del crani d’en Benjamí o la Benjamina, una cria d’homínid que va viure a Atapuerca fa mig milió d’anys i que és ancestre nostre, hem pogut saber que va néixer amb una malaltia que accelera la fissura dels ossos del crani mentre el cervell segueix creixent i deixa immobilitzada la persona. Avui dia s’opera poc després de néixer per tal d’evitar-ho. Sorprenentment, en aquella època en Benjamí va arribar viu fins a l’edat de deu anys, la qual cosa significa que es preocupaven per ell: el transportaven als seus braços i li duien menjar.

Al mateix lloc es va trobar també una pelvis i unes vèrtebres d’un ancià amb problemes d’esquena des de ben jove, fet que li impedia caçar o desplaçar-se amb els altres, cosa fonamental tenint en compte que eren nòmades. Aquest home no es podia moure, però rebia ajuda d’altres. Si menjava carn era perquè altres n’hi donaven i si es desplaçava era perquè altres el duien en braços. És a dir, només l’altruisme i la solidaritat del grup van poder mantenir-lo amb vida fins a aquella edat.

En estudis actuals, els nens, poc després de néixer, ja ajuden de manera espontània persones desconegudes que es troben en dificultats, sense rebre recompensa ni cap ordre. De fet, els humans naixem preparats per entendre quan algú té problemes i sentir empatia envers els qui ens envolten. Es tracta d’una característica innata, si bé després la cultura i l’educació també hi influeixen molt. A més, quan t’ajuden, et venen més ganes d’ajudar els altres. És com una espiral positiva a la qual t’enganxes, i tots comencen a comportar-se més amablement.

Cooperar és gratificant. Per això les persones que participen en associacions, accions de l’Església o altres organitzacions sense ànim de lucre se senten més felices, segons totes les investigacions. Donar un cop mà ens fa sentir bé i fa que valgui la pena continuar vivint en societat. Practica-ho tu també, perquè l’altruisme genera més altruisme!

La veritat és que la maldat només és practicada per una minoria. No sortirà a les notícies, però a tots alguna vegada ens ha ajudat un desconegut desinteressadament, ja sigui al carrer, a la carretera o aquell dia que et vas oblidar les claus a casa. Perquè si els costos de viure en grup fossin més alts que els beneficis ja hauríem desaparegut com a espècie fa molt de temps, o viuríem sols com els tigres. Però no, seguim aquí junts després de centenars de milers d’anys! Així doncs, pots sentir-te’n orgullós, ja que descendim d’uns humans que van trobar en la bondat i la generositat la clau per a la seva supervivència.